Billy Wilder va rodar els anys cinquanta una pel·lícula titulada El gran carnaval, centrada en la història d'un home atrapat a l'interior d'una mina. La mirada sarcàstica del director va mostrar com aquell ésser humà es convertia en carnassa dels periodistes que aprofitaven la seva situació per crear emoció, jugar al sensacionalisme i vendre més diaris. World Trade Center d'Oliver Stone explica la història de dos homes atrapats entre les runes de les torres bessones de Nova York. Un sergent de policia i un oficial que es van refugiar a l'interior del muntacàrregues de l'ascensor quan van començar a ensorrar-se les torres i van aconseguir sobreviure. Atrapats sota les runes van invocar Déu, van pensar en la família i van sentir com el dolor els mantenia vius.

A diferència d'El gran carnaval, en què es mostrava com el circ mediàtic mercantilitzava la tragèdia, la història real dels dos homes atrapats no va ser comercialitzada, ja que una de les consignes polítiques de l'11-S consistia a no mostrar els morts de l'atemptat i silenciar l'horror que hi havia sota les runes. Cinc anys després dels atemptats, però, quan la imatge de les torres que s'enfonsen s'ha convertit en la icona més vista del nou segle, Oliver Stone es proposa particularitzar la catàstrofe. El cineasta converteix la història d'aquests dos homes atrapats que van aconseguir sobreviure en metonímia dels eterns valors del common man americà i de l'heroïcitat dels que van lluitar per ajudar les víctimes de la tragèdia.

En el seu relat, Stone no disposa de cap circ, com a El gran carnaval, per mostrar com el sensacionalisme s'aprofita del dolor dels altres. El cineasta, però, decideix construir el seu propi circ, transformant el relat en un joc d'emocions primàries, d'exageracions sentimentals i de situacions dramàtiques construïdes per actuar directament en l'adrenalina de l'espectador. El dolor dels altres es converteix en espectacle.

Fa pocs dies United 93 de Paul Greengrass emergia com una pel·lícula exemplar que sabia minimitzar el sentimentalisme gratuït a partir de la negació dels processos tradicionals d'identificació. La pel·lícula és la història d'un grup humà. World Trade Center funciona a la inversa. Oliver Stone crea uns personatges, ens els mostra torturats pel dolor, ens fa patir per les seves vides i ens fa partícips de l'angoixa de les seves famílies.

El recurs utilitzat no és altre que les lleis més primàries de la catarsi, conduïdes fins a situacions extremes. A World Trade Center no hi ha distanciació possible, ni reflexió sobre la tragèdia global, els relats individuals emergeixen com els únics que poden exemplificar la dimensió dels successos. Atemorit per la transcendència del tema que té entre mans, Oliver Stone realitza la pel·lícula més convencional de la seva carrera com a cineasta.

És cert que en algun moment podem pensar que la relació que estableix entre la història real dels dos policies ferits per culpa del terrorisme internacional té molts de punts de contacte amb l'home que va quedar invàlid a la guerra del Vietnam de Nascut el 4 de juliol. També podem especular dient que la tensió que mostra entre l'ordre policial i la dificultat de controlar el caos de la catàstrofe és un tema clau del seu cinema. Amb tot, però, el cineasta es deixa emportar per les emocions fàcils i acaba construint un exagerat monument al patriotisme americà.