Desconec quants dels lectors que tindran l'amabilitat de seguir aquestes reflexions han vist la pel·lícula «Salvador», en què es relata cinematogràficament la passió i mort de l'anarquista Salvador Puig Antich. De qualsevol de les maneres, l'hagin vista o no, penso que no necessàriament s'ha d'haver vist aquesta (per a mi) magnífica obra cinematogràfica per poder valorar l'encert o no del que ara vull explicar.

Al voltant dels tràgics fets que varen acabar amb l'execució (o per ser més exactes, amb l'assassinat legal) del jove anarquista català, estic pràcticament segur que ja ha estat dit tot. Que va ser un crim d'Estat consumat per escarmentar a qui gosava aixecar la veu contra el règim franquista. Que si la mort de Carrero Blanco exigia una resposta contundent i sense febleses. Que si l'oposició democràtica que començava a aixecar el cap no va moure un dit per salvar Puig Antich perquè no era dels seus. Que si ell no era antifranquista, sinó anticapitalista (avui en diríem antisistema?) i que per això el varen deixar morir. Que si patatim, o que si patatam. Tot això i més coses que se'n podrien dir segurament són certes.

A mi, però, el que m'agradaria fer ara, tot seguint el fil del relat cinematogràfic, és anar una mica més enllà de la simple anàlisi política. M'agradaria reflexionar en veu alta sobre la raó darrera del perquè tanta misèria que transmet la pel·lícula a l'espectador. Em refereixo, és clar, a misèria moral. Haig de reconèixer que tinc la necessitat de parlar d'això perquè he sortit del cinema profundament impressionat pel paper que en tots aquests dramàtics esdeveniments hi varen fer dos personatges que dins del repartiment del film tenen una importància cabdal, tot i ser clarament allò que en diríem personatges secundaris. L'un és el pare d'en Salvador Puig Antich. L'altre, el botxí que va aplicar-li el garrot.

Si heu vist la pel·lícula no sé si estareu d'acord amb mi que fins hi tot físicament són dues persones que s'assemblen una mica. Tenen pràcticament la mateixa edat –prematurament envellits tots dos– amb la cara inexpressiva solcada per les arrugues del temps i la desolació. Cap dels dos parla gaire. De fet el pare d'en Salvador crec que en tota la pel·lícula no parla gens. Mai diu res. L'altre personatge, el botxí, quan parla, ho fa amb una fredor de professional que deixa el cor glaçat i fa posar els pèls de punta: «[...] Venga vamos que será solo un momento», diu, més o menys, quan observa la cara de terror que posa el reu davant l'artefacte de ferro que l'espera per escanyar-lo. «A veces pasa...», matisa lacònicament quan veu que l'executat encara és viu després d'acabar ell la feina. Tot dit sense cap emoció aparent. Fredament. Professionalment. Sense odi ni mala llet.

El pare d'en Salvador tampoc sembla tenir mai ni odi ni mala llet. Ni ràbia. Per no tenir, no té ni la força o el coratge per enviar a Franco una petició de clemència perquè no mati el seu fill. El pare d'en Salvador era un home vençut. Sabia des del primer dia que res salvaria la vida del seu fill i que el franquisme (com ja havia fet amb ell molts anys abans) tampoc tornaria a tenir pietat. Era un mort en vida.

Ni el pare d'en Salvador ni el botxí macabre, doncs, aparentment semblen immutar-se gaire. Però no ens equivoquem. No són tots dos iguals. No són gens iguals. Hi ha, per a mi, una diferència abismal entre l'un i l'altre.

El pare era una víctima més d'un règim franquista venjatiu i assassí que l'havia anihilat com a persona feia ja molts anys, quan va estar pres en un camp de concentració i fou anorreat per sempre més com a ésser humà.

El botxí, al contrari i mentre no se'ns demostri una altra cosa, era senzillament un ésser humà sense cap sentiment, indigne de ser considerat persona. Un d'aquells individus que, com a privilegiada classe de tropa, mantenen i justifiquen en el poder els dictadors més ferotges.

O sigui, i per acabar:

Tots dos personatges coincideixen a patir una tràgica i irreversible devastació moral. Només hi ha, però, una significativa diferència entre ells. El pare d'en Salvador no n'era responsable.

El botxí, sí.