Sovint quan es parla de Girona en altres contrades catalanes, sentim a dir «vosaltres rai, els de Girona», ja que, certament, en algunes qüestions tenim la sort que encara el català és la llengua d'ús més general a Girona i encara hi manté cert prestigi (per bé que si no es vigila, això aviat haurà canviat). Però en una de les coses en què ens guanyen moltes altres poblacions és en la conservació dels referents històrics.

Això, que ja temps enrere es va denunciar pel fet que a la catedral no hi havia cap rètol explicatiu al costat del sepulcre que conté les despulles de Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopes, rei de Catalunya (i, per tant, Comte de Barcelona durant els anys 1076-1082, fet que no s'esmenta en la major part de guies i fullets, si bé ara hi ha un rètol provisional: ja se sap que en aquest país les provisionalitats es fan eternes), també s'esdevé amb l'antiga seu de la Generalitat de Catalunya a Girona, situada just a davant de l'Ajuntament.

S'han mantingut, això sí, amagats sota una coberta metàl·lica, els antics escuts franquistes del Mercat de Girona. Que no seria hora de treure'ls i portar-los al Museu d'Història de la Ciutat, amb unes explicacions que facin reflexionar els visitants sobre els perjudicis que va causar a Girona aquell règim dictatorial?

Però encara més greu és que el consistori gironí, malgrat les múltiples queixes de les entitats locals com l'ADAC, no mogui un dit per dignificar la figura del president Lluís Companys, que tenen arraconat en una plaça de la qual gairebé ningú coneix la ubicació i que sembla més un pati particular que no pas una plaça pública. A més, deu ésser l'única plaça de Girona que està partida en dos, a banda i banda del carrer, cosa força incomprensible, com també el fet que el bust de l'il·lustre president estigui a la zona menys visible i accessible de la plaça, plena de fulles seques i de brutícia que la brigada municipal només neteja hores abans del 15 d'octubre, per tal que les autoritats, algunes sense gaire entusiasme, hi vagin a fer l'homenatge.

Enguany, aprofitant les vacances estivals, han remodelat la part més visible de la plaça Lluís Companys, però sense preocupar-se per dignificar la posició del bust que l'hauria de presidir i que gairebé resta amagat. No voldríem creure que el fet d'arranjar aquesta plaça a l'estiu és fet amb malvolença, per evitar-se crítiques... Però sí que volem creure que Lluís Companys es mereix de tenir un lloc cèntric i preferent dins la ciutat de Girona, si convé traslladant-lo a la plaça Catalunya, a la plaça del Mercadal o a l'altre costat de la mateixa plaça on tindria més llum i un espai més adient. I si no es vol canviar de lloc la plaça, per què no posar el nom Lluís Companys al parc del Migdia, al parc Central o a l'Auditori? En aquests indrets s'hi podria fer un nou monument digne d'un president de la Generalitat. Segur que els gironins ho preferirien en lloc de noms tan asèptics com els actuals.

I és que a Girona, amb els noms de carrers hi ha un bon galimaties. Es mantenen noms imposats (avinguda de la Hispanitat) o de generals de memòria infame (Álvarez de Castro, que hi té dedicats dos carrers) i no n'hi cap de dedicat a personatges tan il·lustres com el general Moragues, Ausiàs March o Ramon Llull. Algun nom de personatges castellans imposats pel franquisme amaga el nom tradicional: la plaça del Carril avui és encara anomenada amb el nom del poeta castellà Marquina; la plaça de la Renfe és anomenada oficialment plaça d'Espanya, tot i que abans aquest era el nom oficial imposat per a la plaça del Vi, per bé que tothom sempre emprés el nom popular. I mentre que a la Constitució espanyola (que imposa el coneixement de la llengua castellana i, per tant, discrimina els catalanoparlants) se li ha donat un gran protagonisme, a l'Estatut de Catalunya no se li ha concedit ni un trist carreró.

I és que darrere d'aquesta manca de voluntat política del nostre estimat consistori, a hom li pot semblar que hi ha una voluntat de diluir la nostra història, de confondre els gironins i de fer desaparèixer els líders nacionals. Avui més que mai, en un país en perill de desaparèixer com a tal, ens calen els referents històrics que ens facin de model per tal que no ens adormim ni ens deixem vèncer. No amaguem la nostra història, expliquem-la i posem-la a l'abast de tots els ciutadans! Qui perd els orígens perd la identitat!