Quan Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort l'any 1974, era clar que Franco no podia durar gaire més, i així és que es gestaven els pactes que havien de dur a la transició política. A més, Puig Antich formava part d'un grup que practicava la lluita armada (no només contra el franquisme, sinó contra el capitalisme) a banda i lluny de les consignes i estratègies de l'oposició majoritària. No devien ser pocs els que consideraven uns eixelebrats els membres del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). Així, malgrat que hi va haver accions per evitar la condemna, no sembla clar que els partits polítics antifranquistes es mobilitzessin a fons. Però, un cop executat, va començar la mitificació de Puig Antich. Passat el temps, el jove anarquista perdura en la memòria col·lectiva (almenys de part dels catalans) com un idealista víctima de la maquinària criminal de la dictadura, però també d'una certa fatalitat: les circumstàncies en què va matar un policia, la influència de l'assassinat de Carrero Blanco en la seva condemna; potser també com una ombra del passat que projecta un sentiment de culpa: No es va poder fer res més per evitar aquella mort?

El cas és que un productor català va adonar-se que Puig Antich, amb la seva vida d'acció sense por i la seva mort essent tan jove, podia convertir-se en un heroi cinematogràfic. Com reconeix el director de la pel·lícula, Manuel Huerga, Salvador és sobretot una creació del productor Jaume Roures, exmilitant comunista ara al capdavant de l'imperi de comunicació Mediapro, que ja ha participat en alguns dels èxits més recents del cine espanyol, com ara els films de Fernando León de Aranoa Los lunes al sol i Princesas. Roures ha posat els recursos (inusuals dins dels esquemes de producció a Catalunya) perquè Salvador funcioni com un producte sòlid que pugui competir en el mercat de l'exhibició cinematogràfica. Sí, dic com un producte rendible, a banda del fet que es pugui vendre com un al·legat sincer en contra de la pena de mort i un homenatge degut a una víctima de l'aparell criminal franquista.

Per fer competent el producte, Jaume Roures va contractar un director amb un efectiu (a vegades brillant i també modern) sentit visual i un guionista (Lluís Alcarazo) bregat a provocar emocions a través dels dramàtics de sobretaula de TV3. També un intèrpret de moda com és Daniel Brühl, tot i que s'ha de reconèixer l'encert de l'aposta, perquè l'actor alemany (de mare catalana) s'hi entrega i convenç.

Com he apuntat, hi ha els elements i els recursos perquè funcioni com a producte per a un consum emocionat d'un públic molt ampli. Però això té un seguit de conseqüències en la naturalesa del mateix producte. Salvador (que ha tingut present Compte enrere, el llibre de Francesc Escribano, que no és l'únic sobre Puig Antich però ho pot semblar) permet diferenciar-hi dues parts: la primera, a partir de les converses a la presó amb l'advocat Oriol Arau que interpreta Tristán Ulloa, és el temps de reconstrucció de l'acció amb alguns interludis d'amor que també serveixen per ambientar l'època amb alguns porros, cançons com ara Suzanne i comentaris astrològics; l'altra és el temps de l'emoció a partir del moment en què volen fer-se presents les últimes hores abans de l'execució. En la primera, se succeeixen els atracaments sense que, a part d'alguna consigna escridassada i alguna discussió compulsiva, es facin gaire clars els criteris i la intencionalitat política del grup al qual pertanyia Puig Antich. La imatge que en resulta del personatge és una barreja d'inconsciència i d'una certa ingenuïtat, pròxima a una idealització que potser no és aliena a la visió de les germanes, que havien de donar conformitat al projecte i que, per altra part, mereixen un degut respecte. És des de la vivència de les germanes (ben interpretades per Olalla Escribano, Carlota Olcina i Bea Segura) que es reconstrueixen les últimes hores (una síntesi dramàtica de llarga durada) abans de l'execució. Aleshores, el guió de Lluís Alcarazo (traduït en la posada en escena de Huerga i certificat en el muntatge) posa en marxa tots els recursos dramàtics de manual (i de telesèrie) per provocar les llàgrimes dels espectadors fins el moment de l'execució. Sense que vulgui posar de cap manera en dubte els procediments bàrbars del franquisme i dels seus funcionaris executors, constato un estereotipat maniqueisme que provoca la reacció visceral de l'espectador, esquinçat entre l'adhesió sentimental i la indignació. Altrament, també és un pur efecte dramàtic que l'escarceller interpretat per Sbaraglia fa una conversió sobtada a l'antifranquisme? Ho apunto perquè hi ha testimonis que recorden que l'hipotètic convers va continuar torturant a la Model. Però, a part de possibles llicències respecte a la veritat sempre escàpola dels fets, els dubtes que pot provocar Salvador tenen a veure amb el fet que el temps de l'acció comporta una certa despolitització del personatge, mentre que el temps de l'emoció aclapara l'espectador. Entre l'acció i l'emoció, hi ha poc marge per a la reflexió, que hauria de ser inherent a la recuperació de la memòria històrica, i va creant-se el màrtir que Puig Antich no devia voler ser.