Vivien amuntegats en una caseta als afores de la població i no sempre tothom podia dormir a cobert i, no obstant això, ho comenten amb un discretíssim punt d'indignació, en molts indrets del poble hi havia cases tancades. I homes amb un feix de claus a la butxaca. Venien del sud, disposats a ocupar un lloc de treball que els esperava ansiosament, però a ells no els resultava fàcil trobar cases per llogar. Ja ho veuen: podria ser un episodi d'ara mateix, protagonitzat per un tal Ahmed o un tal Sehou, però no ho és. Ho explicaven la Consuelo i la Pepa, dues andaluses convocades per evocar la seva arribada a les nostres terres fa més de cinquanta anys. Ho feien en un programa de ràdio anomenat Dones d'arreu, un petit miracle setmanal de l'emissora llagosterenca que impulsa l'assemblea local del Gramc.

Tampoc la seva història d'emigració va ser una història lleugera. L'home de la Consuelo, recordava ella, ho va haver d'intentar dues vegades tot i venir amb una oferta de treball. En la primera, a l'estació de Barcelona els esperaven furgons de la policia que els van retenir i traslladar a Montjuïc, i quan van completar les places d'un autocar els van retornar sense miraments a Andalusia. Ho va aconseguir a la segona, acompanyat per altres membres de la seva família, amb els nens amagats per evitar que descobrissin que no tenien bitllets per a tothom i el temor de repetir el desenllaç anterior.

Els primers mesos, amb una criatura petita, sense conèixer ningú, segons explicava la Consuelo, s'enyorava i va plorar moltíssim. Les vivències de l'emigració són fonamentalment històries humanes i contenen molt de material dramàtic, molta sentimentalitat, encara que sovint quedin reduïdes a un simple fenomen social d'efectes pertorbadors. Depèn, naturalment, de la perspectiva, de si es viu com una experiència d'emigració o d'immigració, però també de la distància i la sensibilitat des de la qual es contempla. Qui va seguir el programa va sentir com La Pepa i la Consuelo, entrevistades per la pròpia filla de la primera, reien, ploraven, desbordaven emotivitat. I va adonar-se de com encara conserven tebi, potser mitificat, el record del poble que van abandonar; d'aquells pobles del sud pobres, però plens de flors, blancs, petits, i en el qual, explicava la Pepa amb la veu trencada, havia deixat el paradís de la infància i «con todo el dolor de mi alma» una àvia que li deia que ja no es veurien més. I després, l'esforç, els sacrificis, l'aïllament, les enyorances, els recels i les incomprensions inicials, i el temps, lentament, pacificant les arestes.

Aquest, de prop, és el rostre de l'emigració. Aquella i aquesta, aquí i arreu. I damunt d'aquesta veritat rocosa el que vulguin: els xocs culturals, la por i el paternalisme, els conflictes d'identitat, l'equilibri d'això que amb moltes pretensions definim com a societat del benestar, les desnaturalitzacions i el desesperat intent de regular políticament, policialment de fet, un fenomen dominat, a una i altra banda, per raons essencialment econòmiques. Te'n tornaries? –li va preguntar la seva filla a la Pepa–. Que si me'n tornaria? Però si jo no penso marxar –va respondre enriolada–. I va proclamar aquella doble identitat catalanoandalusa que s'està convertint en la música de fons de les properes autonòmiques. A mi, «que nadie me hable mal de los catalanes», deia la Pepa amb la rotunditat de qui està avesada a mantenir aquesta batalla.

Moltes emocions i unes quantes lliçons ben pròximes per no prescindir mai de la commovedora dimensió humana dels fenòmens socials.