Un dels puntals de la tragèdia grega era la catarsi a la qual se sotmetien els espectadors en experimentar que les penalitats dels personatges de la representació, que podien ser com ells i que vivien situacions límit a les quals eren abocats pel destí, eren les seves pròpies penalitats observades a distància. El terror que els produïa la intervenció de forces indomesticables s'equilibrava amb la pietat que sentien per qui vivia una situació que també podien acabar vivint ells mateixos i, tot plegat, aquesta combinació era viscuda pels grecs no pas com una peça teatral que s'observa sense implicar-s'hi, des de la freda anàlisi del crític, sinó com una festa religiosa en la qual la ficció actua com a purificació. És a dir, que l'experiència de la tragèdia (viscuda i no pas contemplada) esdevé un ritu, un camí de perfecció, un alleujament dels propis temors, de les commocions personals de cadascú. No estic segur que tothom que vagi a veure United 93 percebi les empremtes de la catarsi que els explico. En la projecció de la pel·lícula no es dóna, per descomptat, un dels factors determinants de la tragèdia clàssica, això és, la comunió que es donava entre els espectadors, la idea de pertànyer a una col·lectivitat que era interpel·lada com a tal pel desenvolupament de la trama i que es purificava de manera col·lectiva i, en un determinat sentit de la paraula, festiva. I és cert, tanmateix, que United 93 participa de la tragèdia perquè l'espectador (que sap el final i sap que és un final espantós i ineluctable) viu el terror en la carn dels qui el pateixen i sent pietat perquè és conscient que també parlen d'ell i de la seva feblesa.

La catarsi és la conjunció d'aquests termes. Queda per esbrinar de quin pecat horrible ens hem de purificar, quin és el tumor maligne que ens han d'extreure. La pel·lícula de l'avió de l'onze de setembre que no va xocar contra cap edifici ens interroga, ens subjecta a la butaca, ens permet l'allunyament per fer-nos sentir, de cop, propers als nostres fantasmes.