Avui, 11 de setembre, es compleixen set anys de la mort del pare Llimona, caputxí de Sarrià. S'estan recollint materials per a una miscel·lània d'homenatge, amb testimonis dels diversos àmbits on es va moure i on va establir lligams amb tanta gent. Llimona, com és sabut, va ser un frare singular i conflictiu, signe de contradicció en el si de l'església i de la societat catalanes; va concitar a parts iguals condemnes implacables i adhesions fervoroses tant entre els agnòstics com entre els creients.

Durant els anys 1970 i 1971, Jordi Llimona va escriure setmanalment a la revista Presència uns articles que després va aplegar en el llibre Pensament i compromís. Sota l'aparença estilística d'un discurs innocent, introduïa veritables càrregues de profunditat entorn de qüestions vitals: el consum, el benestar, la llibertat, el pluralisme, la violència, el respecte a la vida, la dona, la família, la natalitat, l'avortament, l'eutanàsia, el suïcidi... amb un llenguatge i un to completament allunyats dels del món eclesiàstic tradicional.

En una carta de 1971, Llimona em deia: «El bisbe Gonzáles (sic) s'ha encabritat amb els meus escrits.» El verb encabritar és el més adequat per aplicar-lo al tarannà agrest d'aquell inefable arquebisbe col·locat pel Vaticà a Barcelona contra la voluntat dels catalans. El cas és que Llimona s'havia instal·lat en això que ara suscita tants blasmes pontificis: el relativisme moral. Sostenia que la moral era «relativa a cada moment històric, pensament i cultura». Això esgarrifava el pobre González Martín i encara escandalitzaria més els Rouco i Cañizares d'avui. Trenta-cinc anys després, actituds com la de Llimona són més necessàries que mai. Vaig pensar en ell en llegir a El País l'article d'un capellà periodista, Quintín García: «Quién nos ayudarà a liberarnos de los ídolos que el cuerpo eclesial edifica de continuo? ¿Quién nos ayudarà, sinó los libres y los profetas?