En el moment d'escriure aquestes línies, sembla confirmar-se que el relleu de Montilla al capdavant del «ministeri català» serà l'alcalde de Barcelona, Joan Clos. Aquest fet culmina el procés d'ajustament del cartell electoral del PSC iniciat amb la designació de Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat. Més enllà de lectures en clau interna de partit, podem destacar dos fets. Primer, el moviment Montilla-Clos és un nou símptoma del fet que, a diferència del que passa a la major part de les «comunitats autònomes», el govern nacional de Catalunya no està simbòlicament subordinat al govern central. La presidència de la Generalitat no és un pas per a promocionar-se com a ministre espanyol. En segon lloc, Clos ha estat l'alcalde amb què el govern de la capital de Catalunya ha fet el trànsit cap a la cultura de coalició. Podem dir que el municipalisme català ha estat capdavanter de la nova cultura de govern a casa nostra. Recentment, el conseller de Governació ha manifestat el desig que el govern de la Generalitat esdevingui «normal», identificant normalitat amb govern monocolor. Aquesta idea encaixa amb la concepció d'una campanya fortament polaritzada i personalitzada. Tot es redueix a escollir entre Mas i Montilla. El llenguatge propagandístic tendeix a la màxima simplificació. Afortunadament, la realitat política és una mica més complexa i prou més interessant. Sense cap voluntat d'esgotar el tema, podem destacar cinc consideracions per tal d'introduir més matisos i perspectives d'anàlisi.

Clos ha estat l'alcalde amb què la capital de Catalunya ha fet el trànsit cap a la cultura de coalició I. En primer lloc, el que és «normal» en el nostre entorn europeu democràtic són els governs de coalició. Només cal repassar la llista. De fet, la consolidació de la cultura de govern de coalició facilita la maduració política de la societat i el desenvolupament de la cultura del diàleg i la negociació política més enllà de l'enquistament ideològic i del dogmatisme. Agafem un cas ben proper: ¿quan han mostrat PSOE i PP la seva cara més democràtica i dialogant, quan han governat amb majoria absoluta o quan s'han vist en la necessitat de dialogar i pactar?

II. Agradi o no, el sistema polític català ha evolucionat del «bipartidisme imperfecte» al multipartidisme. De fet, aquesta evolució recull la complexitat de la societat catalana i la seva singularitat política en relació amb la política espanyola. La societat catalana no es pot entendre només a partir de l'eix esquerres/dretes, també cal mirar-la des de la perspectiva de la identitat, que ja no es redueix a la dicotomia catalanitat/espanyolitat.

III. La qualitat del nou Estatut i els nous reptes derivats de l'adaptació de la societat catalana al nou context de globalització ens situen els pròxim deu anys en una cruïlla: Catalunya ha de escollir entre ser país o província. Sobirania o subordinació. Astre o satèl·lit, en paraules de Gaziel.

IV. En aquesta situació, no hi ha disjuntiva entre construcció nacional i cohesió social. Són les dues cares del mateix projecte. I sense projecte de país no hi haurà cultura de govern sòlida. A tot estirar, bona gestió.

V. Abocats, com estem, a la cultura de governs nacionals de coalició, és urgent identificar la millor arquitectura de govern. I això no es referix només a l'estructura bàsica. També vol dir protocols de governació propis de la cultura de coalició. I no cal inventar la sopa d'all. Només cal adaptar les bones pràctiques del nostre entorn democràtic.