D'entrada tot feia suposar que una pel·lícula produïda des del cor de Universal Pictures sobre els fets de l'11 de setembre, i en especial sobre el United 93, que va estavellar-se en ple vol, tindria un marcat component heroic. De fet, poc temps després dels fets reals, la cadena americana ABC va realitzar un reportatge —emès a casa nostra per 30 minuts— en què es forjava la teoria que dins de l'avió hi va haver una rebel·lió dirigida a salvar l'honor dels Estats Units davant l'amenaça terrorista. Els tripulants de l'avió es convertien ràpidament en una nova variant del common man que, des de l'anonimat, serveix la pàtria en moments extrems. El realitzador britànic Paul Greengrass, però, ha sabut capgirar la situació i, amb una intel·ligència admirable, ha convertit United 93 en una pel·lícula crítica en què es qüestionen moltes coses que no només tenen a veure amb allò que suposadament va passar a l'interior de l'avió, sinó també amb els mètodes que tradicionalment s'han utilitzat per reconstruir determinats fets reals.

En l'aspecte polític, United 93 deixa clar que l'avió segrestat amb la intenció de fer-lo estavellar a la Casa Blanca va acabar explotant en ple vol perquè els tripulants van voler salvar les seves vides tan bon punt van saber que dos avions més havien xocat contra les Torres Bessones. Els tripulants no van ser herois, sinó lluitadors per la seva supervivència. Greengrass ens recorda també que els efectius de l'exèrcit van ser molt poc operatius l'11-S i que no van saber com actuar per impedir que el United tingués un altre destí.

L'heroisme, però, no només queda qüestionat en l'aspecte temàtic, sinó també en la posada en escena. United 93 es presenta com una pel·lícula sense estrelles, en què tots els actors són desconeguts i en què cap d'ells adquireix més rellevància que els altres. El veritable protagonista del film és el grup, i aquest és vist sempre de manera homogènia, sense que pugui produir-se cap procés d'individualització. Greengrass construeix la pel·lícula com una docuficció en què el treball d'investigació el porta a donar una dimensió didàctica al que s'explica, sense caure mai en el parany del sensacionalisme o de la falsa espectacularitat. La docuficció requereix que el to utilitzat sigui el d'un documental sobre allò que previsiblement podia haver passat, en què la reconstrucció no es basa en l'exaltació, sinó a mostrar, com deia Rossellini, que els moments transcendents de la història de la humanitat es produeixen amb la mateixa cadència que els moments més ordinaris. United 93 no és per tant una pel·lícula d'acció, sinó una pel·lícula sobre l'espera, en què bona part del temps s'utilitza per mostrar allò que fan els passatgers abans d'embarcar-se i el que fan els membres d'una torre de control quan un avió s'enlaira. Greengrass construeix un mètode per trobar una clara eficàcia dramàtica i per acabar explicant una història sobre com el caos altera l'ordre prefixat.