Viu i treballa a Kleve, a 100 quilòmetres de Düsseldorf, des de fa 20 anys i té un fill de 13 anys que es diu Jordi i és fanàtic del Barça. «En Jordi fa país», es jacta Montserrat Escolà, psiquiatra infantil. També té una filla de 10 anys, la Júlia, que va agafar el telèfon el primer dia que aquest diari va intentar posar-se en contacte amb la Montse. La Júlia va comprendre que no l'entenien en alemany i va canviar de llengua amb naturalitat. La mare s'ha encarregat d'ensenyar-los el català, a partir d'una planificació esforçada, totalment al marge de les necessitats de l'educació i la vida en alemany, si bé diu que amb el primer, amb en Jordi, va ser més insistent, «més conseqüent».

Montse Escolà va néixer a la Granadella fa 43 anys, però va créixer a la Palma d'Ebre, a la Ribera d'Ebre, abans de marxar a estudiar medicina a Barcelona. Durant el tercer any de carrera, va conèixer Frank Kühne, un alemany que estudiava economia i que participava en un programa d'intercanvi entre les universitats de Saarbrücken i Barcelona. Van ser tres mesos intensos, que van impulsar una relació a distància de tres anys fins que es van casar i la Montse, un cop va haver acabat medicina, va marxar a viure a Alemanya, on en l'actualitat té una consulta privada de psiquiatria i també treballa en un centre de formació a Krefeld. Abans havia dirigit l'ambulatori de l'hospital psiquiàtric Bedburg-hau, a través del qual, prèviament, havia fet psiquiatria general i s'havia especialitzat en psiquiatria infantil.

Va fer les maletes per amor, tan senzill com consistent. La magnitud de la fugida, però, no va ser premeditada. En principi només marxava per una temporada, per aprendre l'idioma i la cultura alemanyes. «En Frank volia venir a viure aquí, però com que ell va acabar la carrera un any abans que jo i va trobar feina a Düsseldorf, me'n vaig anar cap allà un temps», recorda. Tenien la intenció de tornar a viure a Barcelona, que havia seduït el Frank, però ara ja han passat massa coses: «La possibilitat de tornar no l'hem descartat mai, però ara més del 80% de la nostra vida transcorre en alemany, tinc una molt bona posició laboral i he fet arrels.» Diu que els alemanys tenen la prudència, el civisme i la correcció dels catalans: «Guarden les distàncies, però alhora mai m'han fet sentir com una estranya.» Manté els seus contactes a Catalunya, torna uns dies amb la família a la Palma, on diu que als seus dos fills els encanta jugar al carrer i que els del poble els vinguin a buscar a casa. També se cita de tant en tant amb amistats de les èpoques en què va fer BUP i COU al Martí Franquès de Tarragona o amb els que va cursar una beca a l'hospital Clínic de Barcelona, però ja no és com al principi, tot just després d'haver marxat, quan sempre que podia la Montse es comprava El País. «També és veritat que ara hi ha internet», matisa.

En català, té un parlar fluid i ebrenc i una facilitat agradable per explicar detalls agraïts. I en alemany, cap problema. Per exercir la seva professió, per fer que el pacient verbalitzi els problemes o les vivències i per tractar-les des del llenguatge, l'idioma és fonamental. «S'ha de dominar», constata, i al principi només sabia dir «bon dia» i es pensava que no se'n sortiria: «Quan tenia una frase mentalment organitzada, els altres ja havien canviat de conversa.» Però va començar la casa pels fonaments i primer va aprendre gramàtica: «L'alemany és una llengua molt lògica i quan en tens clara la base, és qüestió de pràctica.» Fins i tot, el fet de tenir molta cura de la llengua pel fet de sentir-se estrangera creu que l'ha beneficiat: «De vegades em diuen que entenen millor el meu missatge que el d'altres professionals», alemanys de soca-rel. La van contractar amb el primer currículum que va enviar a un hospital i es va haver d'espavilar per força. I ara, recapitulant, assegura que mai s'ha vist condicionada o limitada per qüestió de llengua. És més, quan els pares espanyols d'un hipotètic pacient la busquen desesperadament, no sap com dir-los que la seva llengua estrangera ha passat a ser el castellà. «Tinc totes les estructures alemanyitzades», comenta, alhora que admet: «Mai no perdré l'accent català.» Tan a prop i tan lluny.

ELS ORÍGENS
S'entreveu que tampoc ha perdut l'orgull legítim respecte als orígens, cosa que ha transmès als seus fills, nascuts a Alemanya. Explica que el Jordi ja va a l'institut i que un dia va fer una exposició davant dels seus companys per parlar del Barça i de Catalunya, i per aclarir que aquí no es ballen sevillanes; que s'hi ballen sardanes. «Aquí [allà] la gent no diferencia gaire Espanya de Catalunya», lamenta Escolà, a qui al principi sorprenia el grau de complicitat que descobria en la gent quan els explicava que era catalana, de prop de la costa, i que havia anat a viure a Alemanya. «‘Com ho aguantes?', em deien; i és que gairebé tots els alemanys han estat, com a mínim, un cop a Espanya», afirma, «i els agrada molt el clima i tot plegat». De vegades, abans, assegura que a la feina li deien: «Avui agafa't el dia lliure, amb tan bon dia que fa!» Un pèl exagerats, també, aquests alemanys.