| |||||
|
dijous, 17 d'agost de 2006 > Bicicletes a ciutat
la columna MANUEL CUYÀS. Situada a ciutat, la bicicleta té un problema. Té el problema que li falten dues rodes, un motor que la impulsi, una teulada per quan plou i un sistema d'aire condicionat per no passar fred a l'hivern ni calor a l'estiu. Posats a fer també li falten unes ales per volar però llavors ja no seria un cotxe sinó que seria un avió. La bicicleta és una joguina que porten els Reis i que és bona concedim-ho, per circular amb una gorra amb visera pels parcs, pels camins plans de muntanya i pels passeigs marítims. Doncs bé, els polítics urbans (no els rústics: els urbans) tenen ara la mania entossudida que hem de deixar el cotxe a casa i l'autobús a la parada i anar a treballar, estudiar o festejar pedalant per molta pujada que faci el carrer i per molt que els clients i la promesa ens deixin perquè no poden suportar la pudor de suat amb què arribem i per molt que el mestre ens expulsi de classe perquè ens hem deixat els llibres a casa. No és que ens els haguem deixat. És que no sabíem on posar-los. La circulació amb bicicleta és com la pràctica del nudisme: està molt bé, és molt sana, però hi ha l'inconvenient que no hi ha butxaques i no saps on posar el bolígraf, l'euro del gelat ni el mostrari. Està comprovat que damunt d'una bicicleta la gent es torna més irascible que un taxista amb calor. Els polítics diuen que no, que els ciclistes són per naturalesa bons i seràfics. Els polítics, com que van amb els vidres apujats, no saben res. Un ciclista es pensa que és qui sap què, la perfecció personificada, l'ecologisme fet carn, la síntesi d'en Saura i la Mayol. I, com passa i ha passat sempre amb els aristòcrates, el ciclista menysprea els inferiors. Els inferiors no són els que van amb cotxe. Amb aquests tenen la natural solidaritat de qui va sobre rodes. Els inferiors, els que reben les invectives, són, com sempre, els que van a peu, que fan nosa i no deixen passar. Clar que, si seguéssim en un seient que no abraça les natges sinó que toca el que no ha de tocar i es fica on no el demanen, tots estaríem de molt mal humor. |
|