dilluns, 7 d'agost de 2006
> La segona llei del punt final
El projecte de llei de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura subverteix les intencions inicials de reparar les injustícies passades i presents i decep l'aspiració col·lectiva de gaudir d'una política de memòria digna d'aquest nom
tribuna Historiador
XAVIER DIEZ..
+ El cadàver de Franco, a la capella ardent. L'autor analitza la llei que en teoria ha de compensar les víctimes de la guerra que va desencadenar i de la dictadura que va imposar.
|
Un dels moments més emotius del discurs d'investidura de Rodríguez Zapatero va ser quan va concloure'l amb unes paraules del seu avi republicà, afusellat pels feixistes. Molts esperàvem que allò fos un senyal inequívoc que el silenci oficial sobre els crims del franquisme arribaria a la fi, i que l'esperit de llibertat de la República permetria afrontar amb força i ambició els problemes endèmics d'Espanya que el sistema de segona restauració no ha fet més que ocultar al congelador. Més de dos anys després, el president espanyol recorda cada vegada més un Tony Blair pragmàtic, brillant i amb capacitat d'il·lusionisme polític que pren les decisions motivat per la raó d'estat i que no fa cap concessió als compromisos adquirits o a l' ètica. Rodríguez Zapatero havia aixecat nombroses expectatives sobre la resolució de l'encaix nacional o la millora notable pel que fa a polítiques socials i econòmiques. Tanmateix, vist el procés que va dur a la desconstrucció del nou estatut, la reforma fiscal regressiva i l'absència de mesures que poguessin aturar l'especulació immobiliària, la progressiva precarització del mercat laboral o l'estancament dels sous, el president ha acabat tornant-nos la imatge del PSOE dels vuitanta. La controvertida qüestió de la memòria, que havia de fer justícia en un estat basat en el genocidi dels antifeixistes, havia d'ésser també un gran repte que permetés unir un estat transversalment dividit. El projecte inicial, tanmateix, sembla abandonat per la immediatesa dels interessos polítics socialistes –bàsicament, satisfer uns poders fàctics que es posen nerviosos quan algú els recorda el passat–. El projecte de llei de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, presentat el 28 de juliol, subverteix les intencions inicials de reparar les injustícies passades i presents, decep l'aspiració col·lectiva de gaudir d'una política de memòria digna d'aquest nom i és incapaç de satisfer els mínims que exigeixen els pactes internacionals subscrits. S'acaba limitant a un rebuig genèric de la dictadura, a «recomanar» la retirada de símbols feixistes, manté ambigüitats respecte al Valle de los Caídos i es compromet a lliurar indemnitzacions parcials als supervivents a les presons, les tortures i els camps de concentració, que els mateixos afectats hauran de sol·licitar i tramitar. De tota manera, el pitjor del projecte de llei no es troba en el redactat, sinó en l'escamoteig del que és essencial; no es preveu la nul·litat dels judicis franquistes ni el retorn del patrimoni confiscat a particulars i entitats, l'autèntic robatori del segle! Aquesta timidesa de les propostes governamentals té una explicació. La no-anul·lació de la jurisprudència feixista certifica la continuïtat del règim actual amb l'ordre jurídic constituït amb el franquisme, i que va facilitar la Transició. Cal tenir present que, a efectes legals, la tan lloada Constitució de 1978 és una reforma parcial de l'Espanya il·legítima de 1939, i per tant, el nostre sistema polític actual es fonamenta en un pacte de notables en què una part de l'oposició va ser integrada al sistema, i aquells que no es volien sotmetre a les condicions draconianes dels jerarques del règim van ser perseguits, exclosos o se'ls va fer la vida impossible. El marc actual beneficia aquells que van quedar a dins, convertits en elits governants, ja siguin nominalment dreta, centre o esquerra. Les administracions socialistes –l'esquerra oficial– han pogut gaudir de l'accés al poder sense sobresalts a canvi de satisfer les demandes dels poders fàctics. Una llei de la memòria que anul·lés decisions judicials o que tornés patrimonis confiscats a sindicats i partits polítics podria iniciar un procés d'incerteses que probablement acabaria qüestionant el model d'estat, qui sap si en la direcció a un retorn republicà o a l'emergència d'esquerres sense hipoteques. Algunes de les crítiques a aquesta onada de memòria històrica afirmarien que també cal tenir en compte les víctimes ocasionades per la violència política al bàndol republicà. Tot i que no falta raó a qui censura els crims, especialment contra catòlics, s'obvia que no són el mateix els assassinats comesos per persones alienes a les institucions respecte del que hauria de fer una política oficial de memòria. No es tracta de jutjar responsabilitats individuals, sinó un estat criminal, com va ser l'Espanya de Franco. La vicepresidenta s'equivoca quan parla de cicatritzar ferides encara obertes. Espanya no necessita cap exercici de memòria parcial, sinó una catarsi col·lectiva on finalment tothom pugui saber que les institucions de l'España Nacional van actuar amb motivacions quirúrgiques, amb la idea d'eliminar físicament i intel·lectualment aquells que creien en els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. No ens cal una llei mutilada, sinó una comissió de la veritat que permeti jutjar un règim criminal. El que tenim ara és una altra cosa. A efectes pràctics, el projecte és, després de l'amnistia autoconcedida pels jerarques franquistes, una segona llei de punt final que faci oblidar el que tots els ciutadans haurien de conèixer.
|
)
