En el festival de Locarno va presentar-se ahir Dies d'agost, la nova pel·lícula de Marc Recha, un dels cineastes europeus actuals més lliures i, per tant, un dels autors cinematogràfics entestats a lliurar-nos imatges que, amb voluntat artística, neixen d'una necessitat personal d'expressió i de coneixement. Tan personal és la seva nova pel·lícula, com ho són (i indòmites) les seves anteriors, que ell mateix s'hi fa present per mostrar-nos el viatge que va fer l'agost de l'any passat per les Terres de l'Ebre. Acompanyat pel seu germà bessó, David, va voler disfrutar amb actitud lliure de la naturalesa, encara que aquesta fos esquerpa i abrasadora en un agost infernal, mentre rumiava com ordenar el material (un munt d'entrevistes enregistrades) a propòsit de Ramon Barnils, a qui va conèixer a principis dels noranta, pocs anys abans de la mort del periodista, mentre aquest continuava explicant històries (sovint relatives a l'esperit de llibertat de la II República) que s'havien oblidat o que ningú no volia recordar.

Dies d'agost és fidel al seu títol perquè en les seves imatges s'hi sent la pesantor dels dies d'agost, s'hi percep la xafogor, s'hi nota la suor i molesten les mosques que Marc Recha aparta amb la mà mentre explica al seu germà, en un dels moments més emotius d'un film commovedor, un somni en què se li ha aparegut Barnils, l'amic desaparegut. A Dies d'agost també hi ha, o potser s'hauria de dir que hi és per sobre de tot, la relació amb un paisatge, que, com en els altres films de Recha, se'ns descobreix cinematogràficament. Això vol dir amb una mirada que revela el seu misteri i una bellesa que pot ser inquietant i que no sempre és evident. El cineasta sempre ha dit que la seva manera de mostrar el paisatge l'ha après llegint Josep Pla. Ara hi afegeix que el seu nou film és una ficció autobiogràfica, com defineix Xavier Pla l'obra de l'escriptor empordanès. Continua havent-hi foc a l'Empordà. A Dies d'agost, la naturalesa sempre hi és amenaçada, a punt de cremar-se, si és que no es crema.