El llibre Els altres catalans, de Francisco Candel, ja ens va advertir que un dia els membres o els descendents d'aquella enorme, desconcertant immigració dels anys cinquanta i seixanta serien els que governarien Catalunya. Per raons de pes demogràfic i perquè tothom que va a un lloc i s'hi queda i contribueix a engrandir-lo acaba implicant-se de manera natural en la seva governació. Les tesis intuïtives del també immigrant Candel anaven més enllà. Els «altres catalans», els «xarnegos», serien els catalanistes del futur. Pel mateix motiu: perquè tothom estima i defensa el país que ha activament construït,

José Montilla és un altre català en situació de poder governar Catalunya. Abans, ell i altres com ell, van ser alcaldes o regidors de poblacions catalanes molt importants i de maneig molt complex, la majoria de l'anomenat cinturó roig de Barcelona. Després de l'alcaldia de Cornellà, Montilla va presidir un temps la Diputació de Barcelona. El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat en substitució de Pasqual Maragall i actual ministre d'Indústria no és, doncs, un inèdit en la política catalana.

Però encara que tothom en aquest país de gent prudent i mesurada s'ha autoimposat no retreure a Montilla els seus orígens no catalans i acceptar amb tota la naturalitat del món i com si no passés res els designis del PSC, la veritat és que una gran majoria de catalans i fins i tot d'«altres catalans» pensen en el seu fur intern que una cosa és governar un ajuntament i una altra la Generalitat, i es pregunten si un no-català de «sang» i de cognom pot ser el substitut de Macià, Companys, Tarradellas, Pujol i Maragall. Per cert que aquestes dubitacions sobre el candidat Montilla són explotades tant per CiU com pel PSC, naturalment en sentit contrari. CiU, sense dir-ho però de manera que se li entén tot, respon que no, que Montilla no pot ser president pels motius que ara dèiem. D'altra banda, al PSC li va molt bé que els votants de qualsevol signe vagin visualitzant mentalment que Montilla és el futur president. En l'imaginari col·lectiu, ha estat investit més vegades president de la Generalitat José Montilla en el poc temps que fa que és candidat que no pas Artur Mas, que hi porta anys. Les enquestes comencen a reflectir que l'estratègia funciona. La pregunta que molta gent es fa diu: «és catalanista, Montilla?» Ell, l'interessat, diu que sí. No se n'ha de dubtar. Sobretot perquè, ho digui o no digui, ho ha demostrat. Hi ha gent que tot el dia proclama de viva veu el seu catalanisme, el seu nacionalisme. Grans, estimulants i necessàries paraules. Ara bé: n'hi ha gaires, entre aquests que parlen, que hagin construït o reconstruït una ciutat? I no una ciutat qualsevol. Una ciutat catalana que ocupa un espai molt important en el país i acull un tant per cert apreciable de la seva població. Si jo me n'anés a Andalusia i arribés a ser alcalde d'una ciutat d'aquella terra i després de dedicar anys a aquesta ciutat i a la seva gent i a l'enriquiment general algú em digués que no sóc un bon andalusista, jo m'ofendria molt, i vostès també si es trobessin en el meu lloc.

Hi ha el nom. És que es diu José. Tants catalans de primera generació que van marxar a Xile o Argentina o Califòrnia van mantenir el nom imposat pels pares, que és més que una anècdota onomàstica. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Ara no tant, però fa uns anys els Antoni i els Ferran de Catalunya eren tots Antoniu i Fernandu, i de Pepitus n'hi havia més que un foc no en cremaria. Macià va ser sempre, familiarment, un Franciscu. Pel que fa a l'idioma de Montilla, Pasqual Maragall, Artur Mas o Xavier Trias són catalans de principi dels temps i, si no hi ha hagut novetats d'última hora, parlen amb la dona en castellà.

Una altra cosa és que l'electorat prefereixi un candidat nacionalista. Però ara ja entrem en les opcions polítiques de cadascú i a partir d'aquí tothom que faci el que vulgui. Montilla, ho diu ell, no és nacionalista; igual que el partit que representa. També diu que dóna per superats els debats de les essències i que es dedicarà a la gestió. Hi pot haver persones amb dret a vot que pensin que una cosa és perfectament compatible amb l'altra. Catalunya té més envergadura i ambició que un ajuntament, i en altres països del món els candidats de qualsevol partit transmeten entusiasme amb apel·lacions a l'autoestima pàtria i, sobretot, amb plans estratègics de futur. Cap on ha d'anar Catalunya dins del concert espanyol, europeu, mediterrani i mundial? Montilla no n'ha dit, de moment, res. Els altres candidats, per cert, tampoc.

Montilla no s'entretindrà gaire a parlar de grans estratègies. Ell i els seus directors de campanya pensen que per arribar a l'electorat que els interessa calen idees de força simples, clares i tangibles: seguretat, habitatge, escoles, vellesa... L'electorat que interessa a Montilla i al PSC és el que tradicionalment s'ha abstingut en les «eleccions catalanes» perquè no les senten com a pròpies. Un electorat format majoritàriament pels «altres catalans», aquells que estaven destinats a governar el país. També es deia, llavors, que la independència vindria de la mà d'aquests «altres catalans». No vindrà de Montilla, entre altres coses perquè ni hi creu ni ho vol, però estarem atents a noves emergències.