El matí del 19 de juliol, a la ciutat de Girona hi va haver una convocatòria a la Devesa per tenir justa memòria dels que van defensar la República en contra del cop d'estat feixista. No sé si s'havia fet en altres ocasions o si ho ha afavorit un aniversari especial com el 70è. Anys després de les conseqüències dels pactes de la transició política, que convidaven a reprimir qualsevol reivindicació i fins el record de la II República per no molestar els fills reciclats del franquisme, i amb la consciència que forçosament resten pocs supervivents entre els que van lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil, hi ha una nova sensibilitat senzillament favorable a la memòria i la dignitat. En tot cas, em fa contenta qualsevol acte que sigui un gest en contra del 18 de juliol. I també a favor d'una experiència política que, amb tots els errors i contradiccions que pot tenir alguna cosa viva, va començar a treballar a favor de la justícia social, la cultura i l'educació en contra de l'emborderiment humà. I convé fer-ho quan hi ha diputats polonesos al Parlament Europeu que exalten Franco com el primer salvador del comunisme. També convé fer-ho després d'un clima polític que afavoria la propagació de teories pseudohistòriques que bescanten la II República com una catàstrofe política que per força havia de ser contestada.

Potser no s'haurien propagat amb tanta complaença si s'hagués explicat més aquella etapa política portadora del desig d'altres maneres de viure. D'això en parlava ahir Marc Recha en la presentació a Barcelona de Dies d'agost, una pel·lícula que ha fet recordant el seu amic Ramon Barnils, mort fa cinc anys. El cineasta comentava que, en aquells temps republicans, s'havien assajat formes de vida en llibertat de les quals vol sentir-se àcratament hereu. N'hi havia parlat Ramon Barnils, a qui recorda com algú que explicava històries d'una època que molts havien oblidat o que alguns no volien recordar. Que parlava, doncs, dels anys de la República en un país on l'ombra del franquisme encara és llarga.