Ha estat una legislatura amb moments difícils, fins i tot «molt difícils» per als grups polítics, per al govern i «personalment» per al President, però els 935 dies de mandat –els comptes són del mateix Maragall– deixen com a llegat una Catalunya més forta i un autogovern que, amb l'Estatut, ha assolit la «majoria d'edat». Aquest és el missatge que ahir va voler transmetre el President en el seu discurs institucional al Parlament.

En un hemicicle ple a vessar, des dels bancs dels diputats fins a la tribuna de convidats, el President va donar al començament de la seva intervenció la data que tothom esperava. Però ho va fer a l'estil Maragall, aixecant encara més l'expectació amb una primera referència a la celebració d'eleccions «a la tardor». La remor de veus va ser instantània, pel temor que la incògnita es quedés sense revelar. Van ser només uns segons, perquè tot seguit va afegir-hi que els comicis se celebraran «concretament el dia 1 de novembre».

Resolta la data de les eleccions, Maragall es va dedicar a fer un balanç del seu govern amb una «mirada llarga», allunyada, va dir de la «pressió de l'esdeveniment quotidià i del seu comentari mediàtic». Com a prova del nou dels resultats de la legislatura va llançar una pregunta: «És més fort avui l'autogovern de Catalunya que no pas fa tres anys?» I la va contestar: «Veig difícil, amb tota sinceritat, que no es pugui donar una resposta afirmativa, amb tots els matisos que es vulguin.»

El President va donar sis raons per arribar a aquesta conclusió, entre les quals hi ha haver fet possible l'alternança política després de 23 anys de govern de CiU, la reforma de diverses institucions –com el mateix Parlament i el Consell Consultiu– i el reforç de la presència de Catalunya a Espanya i a Europa. Però va situar el nou Estatut com «la més important». Va reconèixer que el debat estatutari «ha absorbit moltes energies» tant del Parlament com del govern. Tot i afirmar que «el temps dirà fins a quin punt ha estat important l'esforç col·lectiu», va aventurar que «més d'hora que tard apreciarem els resultats i l'avenç substancial que el nou Estatut ha significat i significarà». Seran, segons Maragall, les pròximes legislatures les que recullin el fruit que s'ha estat sembrant en aquests tres anys, i per això va apostar perquè la nova etapa política de Catalunya sigui «més de fet» i va demanar a tots els grups «exigència» amb ells mateixos i amb l'Estat per a l'aplicació de l'Estatut.

Maragall també va voler fer en el discurs una reivindicació de la seva pròpia autonomia enfront de la impressió, llargament estesa, que la decisió de no tornar-se a presentar com a candidat del PSC li ha estat imposada pel seu partit. Així, va insistir que s'havia tractat d'una decisió «llargament meditada i presa ja fa una colla de mesos» –va repetir la frase dues vegades– però que havia decidit no fer pública fins després del referèndum.

Finalment, hi va haver paraules d'agraïment per al president de la cambra i els presidents i portaveus de tots els grups parlamentaris, als quals va citar un per un. Tot i això, ni els diputats de Convergència ni els del PP van aplaudir-lo al final del discurs. Van ser els únics, perquè Maragall es va acomiadar amb l'ovació de tota la resta de l'hemicicle, que fins i tot es va acabar posant dempeus. Aquí, els representants de CiU es van aixecar –encara que sense aplaudir–, però els del PP no es van moure dels bancs.