No em sorprèn la data pensada per a les eleccions al Parlament d'aquesta tardor: apuntar al dia de les flors a les tombes no deixa de ser quelcom de previsible en la ment de tot cadàver polític. El que considero més destacat d'aquestes setmanes preelectorals, més que les últimes maragallades (de les quals ja aviso que ens en queden almenys tres o quatre de grosses), és el repte llançat pel candidat convergent: el compromís de renunciar a la presidència si no obté més escons que els altres, i la proposta que tothom assumeixi aquesta norma no escrita.

Evidentment que els altres partits no han recollit el guant: en política mai no es llença res que no estigui enverinat. I evidentment que la proposta del senyor Mas té tota una tàctica i una estratègia electoral al darrere, com també ho té la resposta negativa de tots els altres precandidats. Deixem-nos, però, de tàctiques partidistes per un moment, i pensem la idea de manera freda i objectiva. Com si aterréssim de Mart o com si acabéssim de néixer. I fem algunes voltes, de passada, sobre el bé suprem de la democràcia.

Perquè si ens hi aturem a pensar, és lògic que un ciutadà no senti cap motivació per anar a votar si el criteri proposat per l'Artur Mas no és assumit d'alguna manera. La possibilitat de combinacions infinites entre perdedors fa que qualsevol vot dipositat a l'urna esdevingui un vot dèbil, afeblit, fins i tot temorós. Un xec en blanc a les mans del pacte que més convingui a la direcció del partit en concret, més que no pas un vot de confiança a una opció política i ideològica.

El que vull dir és exactament el que sembla que vull dir: que la democràcia s'afebleix quan el guanyador queda exclòs dels pactes de govern. Que quan guanyar no val res, aleshores ajudar a guanyar tampoc no val res en absolut. Amb quines ganes anirà un socialista a votar, pensant que amb tota probabilitat l'aposta postelectoral serà per un tripartit que per ell és de dubtosa solvència? Amb quines ganes ho farà un independentista, a qui ningú no li garanteix que el seu vot podrà tornar a servir per posar el PSOE al balcó de la Generalitat? Amb quines ganes ho farà un convergent, sabent que la victòria pot tornar-se-li a esdevenir rància? No és cert, doncs, (a banda de legitimitats estrictes i de legalitats indiscutibles), que l'estímul a la democràcia s'afebleix amb aquest panorama d'indefinició completa? No és cert que s'afebleix la política, i que s'accentua la crisi de les ideologies per deixar pas a una política pensada només per estar al poder o per fotre l'adversari? Pretenem que recuperi prestigi un sistema democràtic i una professió política, quan les victòries electorals ja no poden ni tan sols ser victòries? Quin país mereix cap victòria en res, quan no sap ni premiar d'alguna manera els propis campions?