El president Maragall té una capacitat extraordinària per ser el centre d'atenció. I ho ha demostrat en els 936 dies que fins avui fa que és president de Catalunya. Té un estil propi per fer-se sentir: en diem maragallades. Qui sap si la paraula es perpetuarà com a «cop d'efecte dels polítics i alts dignataris institucionals que han caigut en desgràcia, àdhuc entre els seus».
Explicaven ahir pels passadissos del Parlament de Catalunya, que als seus, als de Maragall, no els agradava gaire que convoqués les eleccions per Tots Sants; les haurien volgut l'endemà, el Dia dels Morts. No li van deixar fer els governs com les hauria volgut fer i, fins i tot li volien impedir que prengués l'última decisió que podria prendre ell. I era plenament conscient que tots els que érem a l'hemicicle a partir de tres quarts de cinc d'ahir per seguir el seu missatge de comiat n'esperàvem una de seva. I va fer una intervenció (actuació?) magistral. Va passejar tothom en interrompre una frase per introduir el suspens en el seu discurs: «D'aquí a poques setmanes, fent ús de la meva facultat com a president de la Generalitat, signaré el decret de convocatòria de les eleccions, que se celebraran la pròxima tardor...» Va aturar-se i tota la gent i la gentussa de la sala va murmurejar i va riure pensant que ja s'havia fet enrere, que els seus ja l'havien tornat a obligar a canviar el seu parer. I un rave, tenia perfectament calculat el tempo de la lectura del seu discurs. Un cop va tornar el silenci va completar la frase: «...concretament, el dia 1 de novembre. He comunicat ja la meva decisió al Rei.» És evident que ho tenia tot assajat, pel que havia passat tot just un quart abans d'entrar a l'hemicicle: Maragall s'havia reunit amb l'altre president que també plega, el del Parlament, Ernest Benach. Tota la premsa, dels tres o quatre dies que n'hi ha hagut més, l'esperava al saló de passos perduts rosa. Va sortir acompanyat del conseller d'Educació i Universitats, Joan Manuel del Pozo. El posat seriós es transforma en un somriure sorneguer i, de cop, es dirigeix a Lluís Bou, històric cronista parlamentari de l'Avui, al qual pregunta: «Què, us ho esteu passant bé?» A Bou li va sortir una resposta força més lacònica que les seves cròniques: «Home, estem esperant...!» I vet aquí que a un quart de sis Maragall, acompanyat per Diana Garrigosa, va fer adéu amb la mà mentre baixava per últim cop l'estora vermella del Parlament.
