Eren les 10 i el públic, ja sigui engalanat amb vestits d'etiqueta o amb indumentària rockera, perquè ahir a Cap Roig hi va haver de tot, posava en comú detalls, rumors i anècdotes de l'enigmàtica, secreta, però al capdavall històrica visita de Bob Dylan a Cap Roig.

Deu minuts després, el de Minnesota, rigorosament de negre, amb barret i als teclats durant tot el xou, va obrir foc amb Maggie's farm i The times they are a-changin', que qui la va reconèixer la va rebre dret i amb aplaudiments. A partir d'aleshores i sense dir ni bona nit, ja va anar al gra: una energètica Down along the cove, seguida per Mr. Tambourine Man, It's alright, Ma (I'm only bleeding), Stuck inside of mobile with the Memphis blues again, Highway 61 revisited, Girl of the north country, I'll be your baby tonight, Masters of war i fins a quinze cançons pertanyents a l'era per la qual la majoria dels 1.600 espectadors d'ahir el recorden, els seixanta.

Amb Love sick ja va afrontar altres etapes dels seus quaranta-quatre anys de carrera, però en qualsevol cas de Modern times, el disc que publicarà el 29 d'agost, no va sonar ni una cançó. Les guitarres de Stu Kimball i Denny Freeman, la direcció musical del baixista Tony Garnier –un veterà a la banda de Dylan– i els teclats d'un Dylan que no va agafar la guitarra en cap moment del xou van donar electricitat a un concert que va començar amb certa fredor, però que es va anar escalfant a mesura que passaven els minuts. Al final, ja en els bisos, una ovacionada Like a rolling stone i All along the watchtower, també molt diferents de com van ser gravades, van tancar la nit, cinc minuts abans de les dotze, seguint bastant el guió que havia seguit en els concerts anteriors de la gira europea. Potser no és el Dylan que molta gent s'imaginava, però sí que va ser un Dylan íntegre, convençut del que fa i convertit definitivament en mite. Ahir a Cap Roig es va signar un capítol important de la història de la música rock al nostre país.