Es pot fer broma de tot? Té límits el sentit de l'humor? La discussió al voltant dels límits del sentit de l'humor és, a la vegada, una discussió sobre les fronteres de la llibertat d'expressió. Tots sabem que la llibertat d'expressió cal que tingui límits, la dificultat rau en delimitar-los. Vivim en societats on, després de lluitar molt, es reconeix, èticament i jurídicament, el dret a la llibertat de pensament, de confessió i d'expressió, però observem, cíclicament, que apareixen conflictes propiciats per un ús abusiu d'aquesta llibertat d'expressió. Ens adonem que si aquesta llibertat en la pràctica de l'humor no té uns certs paràmetres, es produeixen ferides, enfrontaments, tensions en la vida social que encara fan més gran la descohesió i l'abisme entre uns i altres. Partim de la idea que tota activitat humana, sigui de l'ordre que sigui, cal que tingui uns límits que comencen, precisament, amb el reconeixement dels drets dels altres. L'exercici de la meva llibertat no pot posar en entredit els drets de l'altre, no pot vulnerar la integritat, llibertat, seguretat o la mateixa vida de l'altre. Viure amb els altres és, necessàriament, viure limitat.

La llibertat en l'exercici de l'humor és un dret, però també és un deure respectar la integritat física i moral de les persones, les seves particularitats de l'ordre que siguin. Sembla que l'humor de masses que s'està propagant pels mitjans de comunicació hagi de ferir, necessàriament, algun col·lectiu i que no sigui compatible el conreu de l'humor amb el respecte a les persones, minories, col·lectius vulnerables o sensibilitats religioses. Fa la impressió que només es persegueix l'audiència, l'escàndol, l'estirabot, la polèmica propiciada per algú que s'ha passat de la ratlla i que s'ha atrevit a ferir la sensibilitat dels altres. En aquest món farisaic, el progressista defensa la llibertat en l'exercici de l'humor, sempre, naturalment, que ningú del seu gremi més íntim o del seu cercle sentimental en surti malparat; mentre que el conservador és el que posa límits i censura aquest exercici il·limitat de l'humor. Quan el suposat conservador fa sorna de la filla discapacitada del suposat progressista, el progressista li frena els peus. Així, doncs, sembla que la tolerància envers la sorna està directament relacionada amb la vinculació afectiva. Com més vinculació, menys humor. Així les coses, el que en sortirà més malparat és el que no té vinculacions afectives.

Ha costat Déu i ajut que ja no es faci mofa de les persones tartamudes, de les persones xafalloses o, amb discapacitats físiques o psíquiques. Ens sembla una barbaritat que algú es mofi o faci sarcasme d'un col·lectiu d'aquest tipus, però, en canvi, no som igualment respectuosos envers altres sensibilitats. Estem educant la mainada perquè no fereixin els altres amb les seves paraules. Els diem que siguin respectuosos amb totes les opcions de vida sexual, amb tots les religions i creences, amb tots els colors de pell, amb el medi ambient i amb la gent gran, però quan els adults fem humor a la petita pantalla ens mofem de tot.

Sembla, molt sovint, que si no existeix un lobby que defensi els interessos d'un col·lectiu en qüestió, aquest serà fàcilment objecte de sàtires i de caricatures. Els polítics estan acostumats a viure en aquest món i, segons com, els interessa, perquè mentrestant segueixen existint per al poble i la popularitat és una característica que cal treballar, però hi ha col·lectius que no els interessa el més mínim ser ridiculitzats i que cal vetllar perquè siguin respectats. Em refereixo, especialment, a les sensibilitats religioses.

El fet que visquem en un univers essencialment secularitzat i ignorant en matèria religiosa no ens dóna cap dret a ridiculitzar o ferir la sensibilitat dels creients. Precisament una de les ensenyances de les religions mil·lenàries de la humanitat, tant de l'extrem Orient com d'Occident és que no es pot fer sarcasme de les creences de l'altre, que no es pot fer servir el nom de Déu en debades.

Cal saber distingir les diferents formes d'humor. Hi ha un humor de vol gallinaci que persegueix la riota grollera i fàcil. Hi ha el sarcasme que, en el fons, amaga un ressentiment mal elaborat, una ferida clavada en l'ànima que no s'ha processat correctament. Sigmund Freud ja es va referir lúcidament a la relació entre l'inconscient i l'humor. Finalment, hi ha un humor saludable, que sense ferir, ens posa davant les nostres mateixes contradiccions i limitacions, les nostres grotesques formes de viure. Aquest humor requereix distància, una certa capacitat de deslligar-se de les pròpies conviccions, una relativització del que és propi. La persona malalta pot fer humor de la seva malaltia, però els altres no hi tenim dret. La persona cega o asseguda en una cadira de rodes pot fer ironia del seu estat, però els altres cal que siguem respectuosos amb ella. També el col·lectiu gai pot riure's de si mateix, però no és legítim mofar-se d'aquest estil de vida, com tampoc no es pot fer sorna de l'eucaristia, de l'Alcorà o del dolor de les víctimes del terrorisme. El sentit de l'humor té límits. Els límits són el respecte a la integritat física i moral de l'altre. Els límits els hem posat nosaltres mateixos en les nostres societats lliures i democràtiques. Cal imaginació en el sentit de l'humor, cal elevar el gust per la subtilesa i treballar aquella ironia que, en altre temps, un filòsof com Josep Ferrater Mora va considerar un dels trets essencials de la forma de vida catalana.