El resultat del referèndum del proppassat dia 18 convalidant la reforma de l'Estatut d'autonomia aprovat per les Corts espanyoles suposa el triomf de les forces de l'ordre sociopolític vigent de la transició ençà. El text resultant, un cop passat pel ribot com diu en Guerra, actualitza algunes competències de la Generalitat però no suposa cap avenç substancial. La conclusió, després de més de dos anys de debat, és que Catalunya consolida les condicions de dependència política i econòmica amb l'Estat un cop desactivades les potencialitats d'avenç nacional i social contingudes en el text que el 30 de setembre va aprovar el Parlament de Catalunya.

Les esperances de canvi generades pel tripartit, la creença en una via catalana diferent, i més eficaç segons els seus apologistes, que el pla Ibarretxe, les expectatives d'un nou horitzó nacional després de vint-i-tres anys d'oasi pujolista, han quedat en no res. El pacte Mas-Zapatero ho ha desactivat tot per retornar a l'ordre establert. L'exhibició de força desplegada pels poders reals econòmics, mediàtics i els ja tradicionals a favor del sí a l'Estatut retallat no han trobat obstacles d'envergadura per part d'una població habituada a la lògica del mal menor.

El no espanyolista, que ha superat el defensat per ERC i diverses plataformes cíviques, ha estat fonamentalment promogut per la brunete mediática entre els sectors socials que viuen al marge dels factors quotidians de complicitat amb la resta de població catalana. Aquest contingent humà, actualment desorganitzat, pot anar a més en els propers anys i generar una dinàmica agressiva contra les institucions autòctones i les seves polítiques de normalització lingüística i cohesió social basades en una catalanitat integradora que arribi a obrir un conflicte intern en la societat que emmascari el veritable conflicte, latent però real, Catalunya-Espanya.

El no catalanista, basat en la dignitat nacional i la defensa de la sobirania del Parlament, ha fracassat perquè no tenia al darrere una estratègia política coherent de construcció nacional. ERC, la referència política de l'espai sobiranista, ha arribat al referèndum sense capacitat d'iniciativa ni direcció política. I amb dos problemes fonamentals sense resoldre: l'articulació entre el partit i el seu entorn social i electoral i la manca d'un discurs coherent més enllà de la gestió de l'autonomia. El sobiranisme no té espais socials i de poder propis, per exemple mediàtics: hi ha centenars de subscriptors catalans d'Egunkaria però no hem estat capaços de crear un periòdic nacional que trenqui el cercle mediàtic de la premsa d'ordre. Un altre exemple: el nul rendiment obtingut de la creació d'Avalot, l'organització jove de la UGT, a partir bàsicament de militants de les JERC després de deu anys d'existència, quan en lloc de fer avançar el sindicalisme nacional s'ha consolidat el d'obediència estatal. Sense possibilitat de superar a curt termini aquests dèficits, la fragilitat de l'espai polític sobiranista fa que estigui exposat a oscil·lacions com la viscuda el 18-J, quan la majoria de votants independentistes han optat pel sí, l'abstenció o el vot en blanc.

Amb el renovat Estatut s'acaba la possibilitat de centrar la reivindicació de progrés social i nacional en la via estatutària. Les forces sobiranistes que aspiren a governar, com ERC, han de ser conscients que hauran de gestionar el marc vigent i que el possibilisme té un sostre molt baix. Per evitar el col·lapse de la política institucional cal crear a mitjà termini una alternativa real de poder, amb el suport del conjunt civicopolític sobiranista, basada en el dret d'autodeterminació que tingui complicitats i bases segures entre la població que dóna suport a aquesta opció de futur per al nostre país. Això depèn en bona part de la voluntat i capacitat d'ERC de liderar el projecte, però lamentablement, ara per ara, no està en condicions de fer-ho.

A curt termini entrem novament en l'oasi, un període d'aparent estabilitat en el qual els partits hegemònics, PSC i CiU, renuncien a tota nova reivindicació de poder polític (la fi del victimisme catalanista en paraules de Maragall). Aquest retorn a l'oasi del pujolisme sense Pujol, pot no ser de tan llarga durada com els seus promotors desitgen perquè la continuïtat de l'espoli fiscal per part de l'Estat pot provocar a curt termini una situació social insostenible en una Catalunya deficitària en infraestructures i serveis que generi renovades reivindicacions impossibles de satisfer en el marc autonòmic. Però també hi ha un altre factor desestabilitzador, que és la dinàmica integrista del nacionalisme espanyol que cerca des de dins i des de fora de la societat catalana la confrontació i posterior liquidació de tota possibilitat d'un projecte nacional català. Una sentencia del Tribunal Constitucional retallant encara més l'Estatut pot fer-lo inservible d'aquí a un parell d'anys i obrir de nou un replantejament de fons de les relacions Catalunya-Espanya. Si qualsevol d'aquestes circumstancies es dóna, cal que el projecte sobiranista català estigui a l'altura del repte i del conflicte polític que es plantejarà. Després d'un resultat d'un referèndum decebedor per a la causa nacional catalana és hora de fer una reflexió col·lectiva i autocrítica per trobar les fórmules de complementarietat entre el conjunt cívic sobiranista i ERC, com a referència política, per poder presentar com més aviat millor un renovat projecte nacional a la majoria social que pot sortir beneficiada amb un canvi històric com és la fi de la dependència política i econòmica d'Espanya.