diumenge, 25 de juny de 2006
> Un llegat de referència
opinió
ÀNGEL QUINTANA.
Dijous arribo a les tres de la tarda a l'aeroport de Sant Sebastià. Tinc ganes de reveure Joaquim Jordà, amb qui no he coincidit en els tres darrers mesos. El Centre Cultural Arte Leku organitza un seminari i un cicle sobre la seva obra. A mi em toca parlar de les fronteres entre ficció i documental en el cinema de Jordà. Tan bon punt arribo al restaurant em diuen que Joaquim Jordà ha estat traslladat d'urgència amb avió cap a Barcelona i que no podrà ser a la taula rodona del seminari. Tots temem l'inevitable, però no ens atrevim a constatar-ho. Des de fa un any, la possibilitat de la mort no ha deixat de planar per la vida del cineasta. Ell n'era conscient i omplia l'angoixa del futur amb una veritable bulímia creativa que el duia a rodar, muntar i crear nous projectes sense parar. En els darrers mesos estava acabant un llargmetratge sobre una noia que havia patit una malaltia cerebral semblant a la seva i ja havia començat a dibuixar un altre projecte sobre els efectes que l'heroïna havia deixat a una certa generació del rock dels anys 70. La creativitat i l'afany de viure intensament no eren, però, una característica de la segona joventut que va començar a viure a partir de 1998 amb motiu de l'estrena de Mones com la Becky. Si repassem la seva biografia veurem que sempre va ser al centre dels projectes més interessants que hi ha hagut al cinema espanyol des de final dels anys 50 fins ara. A final dels 50, el trobem darrere l'experiència d'Uninci, la productora del partit comunista que volia canviar el cinema franquista. Els anys 60 filma amb Jacinto Esteva Dante no es únicament severo, la pel·lícula manifest de l'Escola de Barcelona. Els 70, des d'Itàlia, viu intensament la possibilitat d'un cinema militant a la manera del que havia començat a sorgir a l'Europa del post 68. Els anys 80, instal·lat a Madrid, es converteix en un preuat guionista que treballa per la indústria amb el desig de transformar els guions en històries complexes, com proven les dues pel·lícules sobre El Lute de Vicente Aranda. Mentrestant, no para de traduir de l'italià i del francès els títols més destacats de l'editorial Anagrama. En els darrers anys, gràcies al màster de documental de la Pompeu Fabra, investiga al voltant de les fronteres entre el documental i la ficció. Els documentals li serveixen per posar en relleu la dificultat de fer ficció i, mentrestant, assenta les bases d'una nova idea de cinema que no triga a influir múltiples deixebles. Jordà haurà estat el cineasta més lliure d'aquest país i amb els anys serà recordat com el padrí d'un nou model de cinema que ha convertit Barcelona en un punt de mira.
|
