Un dia d'estiu de 1997, Joaquim Jordà va tenir un infart cerebral. A vegades explicava que va sentir com si el partís un llampec, a la manera de sant Pau caient del cavall. No es pot dir que experimentés una conversió, aquest home lúcid que no hauria pogut aferrar-se a creences absolutes, però hi va haver una certa revelació a partir d'un estat de manca(buits de memòria, incapacitat per a la lectura automàtica i per distingir els colors) que va dur-lo a explorar en les fronteres incertes que separen la normalitat i l'anormalitat, la salut física i mental i la malaltia. D'aquesta experiència en va sortir una pel·lícula fonamental, Mones com la Becky, en què reprenia una antiga idea (fer una pel·lícula a propòsit d'Edgar Moniz, l'inventor de la terrible lobotomia) per acostar-se als pacients d'un centre psiquiàtric amb una implicació (tot i que Jordà va ser un cineasta a la recerca de la distància justa) que va dur-lo a incorporar imatges de la seva pròpia operació al cervell. Agnosis, la seva última pel·lícula, en procés de muntatge, també fa present els efectes de l'infart cerebral posant-los en relació amb el cas semblant d'una jove.

Mones com la Becky, el primer film rodat amb alumnes del Màster de Documental de Creació de la universitat Pompeu Fabra, va fer present la possibilitat i la necessitat d'un cinema encara lliure en les seves formes i també pel que fa a una mirada crítica respecte de les institucions socials i les certeses adquirides. No era el primer cop que Jordà dinamitava les fronteres entre la realitat i la seva representació i replantejava les formes del documental. Ho havia fet l'any 1980, quan els treballadors de la fàbrica Numax van proposar-li la realització d'un film que deixés constància de la seva experiència autogestionària. També, de manera diferent, ho havia practicat a El encargo del cazador, un documental habitat per un espectre, Jacinto Esteva, amb el qual Jordà havia codirigit a final dels anys 60 Dante no es únicamente severo, el film fundacional de l'Escola de Cine de Barcelona. Però Mones com la Becky va aparèixer en un moment en què va contribuir a l'emergència d'un cinema alternatiu a Catalunya que té a veure amb l'esperit lliure de Jordà, malgrat que aquest (o precisament per això mateix) renunciés a exercir un mestratge. No pot tenir deixebles qui no vol ser una autoritat.

La influència antidoctrinària durant els últims anys del cineasta, que també va ser un excel·lent traductor del francès i l'italià, sobretot durant el llarg període dels anys 80, en què no va dirigir cinema, es produeix arran del seu retorn a Barcelona com a conseqüència de l'infart cerebral. Jordà no s'orientava a Madrid i va tornar a Barcelona. Instal·lat al carrer de la Cera, periòdicament feia classes a la Pompeu Fabra mentre no parava de preparar i materialitzar projectes, entre els quals hi havia dos films més amb alumnes de l'esmentat màster: De nens, una aproximació crítica a les transformacions del barri del Raval a propòsit del judici relatiu al cas de pederàstia que s'hi va declarar aquell mateix estiu de 1997, i Vint anys no són res, on recupera alguns personatges de Numax presenta per aportar una altra mirada sobre la transició política i els seus efectes.

A les classes, durant la creació dels films, en innumerables converses, Jordà va mostrar-se receptiu al talent i les idees de gent jove que volen fer cinema o que ja en fan. Generós, però gens complaent, Jordà va convertir-se en un referent perquè cadascú fes el seu camí. Un dels que el fan, Isaki Lacuesta, va escriure una bella definició del seu amic Jordà, que tant enyorarem: «Enemic del lloc comú, obridor de camins, viatger en lloc de turista, desemmascarador d'arbitris i d'arbitrarietats, degenerat pel que fa al gènere i sempre generós, pensant i mai benpensant, conscient i fins subconscient, irònic, crític, ètic, utòpic, imperfecte, juganer, obert, inacabat...».

Tot això fins al final, en què ha mort amb les botes posades i amb el cap ple d'idees.