Fa un parell d'anys, Marc Recha va pensar en la possibilitat de dirigir un documental sobre Ramon Barnils. Recha admirava la figura de Barnils, el considerava gairebé com una figura paterna ja que gràcies a ell havia sentit parlar del temps de la República, de la força que havia tingut la utopia anarquista al nostre país i sobre la necessitat de somiar en un paradís llibertari diferent. Dins del marc del màster de documental de la Universitat Pompeu Fabra, Recha va començar a dibuixar l'esbós d'un documental sobre aquest personatge mort uns anys abans, a partir del testimoni dels que el varen conèixer. Va realitzar entrevistes a familiars, amics i gent propera per tal de convertir la memòria dels altres en la font d'un hipotètic calidoscopi d'idees disperses que reactivés el personatge de l'oblit i li donés una certa projecció pública. Els relats de vida, però, es remetien uns als altres, creuaven anècdotes sense prefixar un camí i convertien el documental en un dels molts hipotètics reportatges biogràfics que esdevenen hagiografia dels absents. Dies d'agost, la darrera pel·lícula de Marc Recha, que arribarà a les pantalles el proper mes de setembre, comença allà on el documental mostra els seus límits, amb el desig de traspassar la frontera i buscar altres formes d'expressió que recuperin la dimensió poètica que el documental no pot arribar a oferir.

Dies d'agost té la forma d'una hipotètica road movie propera a determinat cinema familiar. Recha decideix filmar el viatge que ell i el seu germà bessó, David, duen a terme per les terres de l'Ebre on Ramon Barnils va passar alguns dels darrers dies de la seva vida. El viatge neix com una fugida del guió impossible, però a mesura que es va duent a terme es converteix en una recerca del paradís perdut somiat. Al llarg d'un viatge per les terres de l'Ebre. Recha i el seu germà es creuen amb personatges que fan del seu desarrelament una forma de llibertat, troben una natura enlluernadora que constantment es troba amenaçada, ressusciten velles llegendes sobre peixos malèvols i acaben veient com les empremtes de la història no només es concentren en els relats de vida, sinó en els espais de memòria, en els llocs que porten inscrites les cicatrius d'un passat. La road movie familiar, que és relatada per la veu en off de la germana petita, dóna pas, més enllà del paradís perdut retrobat com a espai efímer, a una reflexió sobre allò fantasmagòric i l' omnipresència de la mort darrere les coses vives.

La figura absent de Ramon Barnils,la fugida del qual serveix de pretext per dur a terme el viatge, apareix en el transcurs d'un somni. Recha veu Barnils i això el porta a anar cap al poble on es va refugiar. El director s'eclipsa buscant la figura espectral d'un Barnils que adquireix una aura paterna. Mentre la veritat del personatge acaba filtrant-se en les seves darreres mirades, en els espais que va travessar en els darrers moments de la seva vida, en els territoris de la seva intimitat. Un cop dut a terme el viatge, el cineasta es tanca per realitzar el documental que mai farà, en canvi l'experiència vital del trajecte haurà servit per crear un nou producte. Al final Dies d'agost posa en relleu com, més enllà del documental, existeix un espai fronterer construït des de les tensions entre gèneres, però que funciona com una veritable proposta de veritat encoberta.