Tinc la mateixa sensació que en la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 92, quan vèiem en Cobi, la mascota, enfilar-se cel amunt dalt d'un vaixell i dient adéu amb la mà de plàstic. L'adéu de Maragall ha estat l'adéu a una gran festa, a tres anys de piromància i pirotècnia, el final de tot un espectacle d'aprenent de bruixot. Sent justos, he de dir que la culpa de tot plegat no és només seva: les circumstàncies, ben difícils i complexes, hi han ajudat. No ha de ser fàcil entendre's amb uns socis que només et volen per créixer a qualsevol preu, i no ha de ser fàcil (gens) rellevar l'importantíssim paper del president Pujol. Però hi ha una part que sí que és culpa d'en Pasqual Maragall, o si més no del seu cercle més íntim, o de la seva ombra.

Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent. Aquest govern és com una dona maltractada. «Les dretes» van contra nosaltres igual com va succeir abans de la Guerra Civil. Té, Carod, posa't aquesta corona que et faig una foto. Un seguit de despropòsits i d'errors de càlcul, com per exemple el de la frustrada remodelació de govern, en els quals el personatge ha tingut una responsabilitat clara i directa.

En Pasqual Maragall és un home imaginatiu però això no vol dir que sempre vagi de bona fe. No és cert. No és cert que sempre hagi anat de bona fe i no és cert que sempre hagi estat molt honorable, ni tan sols honorable. Que ho sigui la institució no vol dir que ell i el seu comportament sempre ho hagin estat. En Maragall ha estat un President massa frívol, orgullós i infantil.

No hi ha cap dubte que ha pres una decisió difícil. Però, per fi, una d'encertada.