Va ser un 25 de juny de fa vuit anys quan Pasqual Maragall es va decidir a assumir el lideratge d'un ambiciós projecte de canvi polític a la Generalitat de Catalunya. Potser és ara el millor moment per recordar que Maragall residia feliç a Roma. Em ve a la memòria, precisament ara, aquella imatge amb bicicleta, pedalejant somrient camí de la Universitat. Van ser molts els que van influir pel seu retorn. No va ser fàcil, ans al contrari. Va costar molt que aquell home que havia passat a la història de Barcelona amb lletres majúscules, aquell al qual Felipe González va comparar amb la gota malaia, es decidís a tornar precisament amb el repte de major complexitat.

I va guanyar en vots Jordi Pujol a la primera i va vèncer en vots Artur Mas, a la segona, després de vint-i-tres anys de governs continuats de Convergència i Unió. Només la desproporcionada llei electoral catalana ha impedit que Maragall guanyés també en escons les dues vegades que s'ha presentat a la presidència de la Generalitat. Eren molts aquells que s'atrevien a donar com a segura, ¿ho recorden?, la seva retirada si havia de passar quatre anys fent d'oposició a Jordi Pujol. Es van equivocar, un cop més, amb un polític poc previsible, diferent, una de les seves virtuts.

Malgrat els errors des del govern, amb el fracàs final del tripartit, les enquestes insisteixen a valorar Pasqual Maragall per davant de la resta de líders polítics del país. I és ara, amb l'èxit de l'Estatut aprovat per una rotunda majoria de ciutadans en el referèndum, tot i la baixa participació, quan, novament, no ens deixa de sorprendre, anunciant la seva retirada. Fidel a la seva manera de ser, al seu estil, diferent, convençut del que considera millor. Mereix respecte.