Sorprèn que una decisió «madurada de fa temps» s'acabi comunicant amb nocturnitat i per telèfon, però amb aquesta mateixa imprevisió s'han fet moltes coses a Catalunya els darrers tres anys. Potser és l'asintonia política que aquest fet posa en relleu una de les causes que han portat Pasqual Maragall a comunicar al seu partit, i al poble de Catalunya en general, que no aspirarà a la reelecció com a president de la Generalitat en les eleccions que convocarà a finals d'estiu. Diumenge farà vuit anys, enfilat a la Torre de Collserola, símbol de la Barcelona olímpica, Maragall va acceptar el repte de lluitar per la presidència de la Generalitat envoltat de les primeres figures del socialisme català; ahir, en l'anunci del final de trajecte, ningú no acompanyava Maragall darrere el faristol instal·lat a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat.

Les divergències de Maragall amb el seu partit van tenir una relativa importància quan, amb el PP governant a Madrid, la prioritat era posar fi a l'hegemonia de CiU a la política catalana.

Aconseguit l'objectiu, al segon intent i gràcies a l'acord amb ERC, tot va començar a canviar amb la inopinada recuperació pels socialistes del govern de l'Estat. D'aleshores ençà, la bretxa que separava Maragall del seu partit no ha parat de créixer.

No és el moment, ara, d'escatir qui hi té més responsabilitat, en tot això, i quins efectes ha tingut per al país; ja hi haurà temps per fer-ho, abans de les properes eleccions, tot i que és d'una evidència palmària que el triomfal balanç que va fer ahir l'encara president haurà de ser matisat.

Maragall va dir ahir que plega, però ningú no era a prop o al costat seu per prendre-li el relleu. Formalment es manté, doncs, la incògnita, però als socialistes catalans només els queda una alternativa si de veritat tenen en la difícil permanència al capdavant del govern de Catalunya el seu objectiu prioritari: han de presentar algú amb l'autoritat que li ha faltat a Maragall. I aquest algú no pot ser cap altre que el seu primer secretari.