A les vuit del vespre tanquen les urnes i s’obre a l’Hotel Carlemany de Girona l’operativa institucional per fer el seguiment gironí de la nit electoral. A l’esquerra, la sala de premsa, a la dreta, el piano bar preparat per als convidats. A l’esquerra encara no hi ha ningú. A la dreta hi falta gent: només d’entrar saludo el tinent coronel Barreiro de la Guàrdia Civil, que conversa a peu dret amb la cap dels Mossos del Gironès-Pla de l’Estany, Ivonne Valero. Sobre segur. L’alcaldessa Pagans fa d’amfitriona bàsicament perquè ha estat la primera de comparèixer i va saludant els nouvinguts amb un lacònic «avui acabarem aviat». A un quart de nou tocats, poca animació: dues o tres safates plenes de copes van deixant esbravar el cava a la barra. El cava es diu Vinya Sílvia Brut Nature. No sé si aquest és el motiu pel qual la majoria de la gent que va arribant demana aigua (Pia Bosch, Tomàs Sobrequés, Josep Quintanas), Coca-cola (Ponç Feliu i Isabel Salamaña) o tònica («sense batejar», segons puntualitza la mateixa Pagans brandat un got de tub).

En un parell de pantalles gegants tenen posada TV3, però la nit electoral, segons els primers sondejos, es presenta tan poc emocionant i tan previsible que m’haig d’entretenir fent un seguiment de les safates de canapès: a dos quarts de nou guanyen els dolços sobre els salats, més o menys en la mateixa proporció que el sí sobre el no en el referèndum. També analitzo els gustos polítics dels consumidors de canapès: a tres quarts de nou el domini és clarament socialista. Han arribat Pia Bosch, Ponç Feliu, Isabel Salamaña, Ferran Cordon, Lluís Maria de Puig, Àlex Sáez, Lluïsa Faxedas, Rafel Bruguera i una llarga llista de regidors i alcaldes del mateix partit. També entra el subdelegat, Francesc Francisco-Busquets, al qual tothom pregunta per la seva recent operació de galindons. Una tranquil·la vetllada en família, de moment. Quan penso que només hi falta el pare de família, casualment, se sent un «xxxxst» general a la sala que demana silenci. Quan parla Quim Nadal el personal es quadra encara que parli a cent quilòmetres de distància i per TV3.

Els primers convergents que detecto són Irene Rigau i Salvador Carrera. L’exconsellera Rigau s’asseu a mirar la tele amb la consellera Geli, en una entranyable imatge de germanor. La situació política s’equilibra encara més amb l’entrada dels democratacristians Elena Ribera i Eduard Berloso, que no he pogut comprovar si han entrat junts o cadascú pel seu costat. També diviso Eudald Casadesús i el diputat Jordi Xuclà, que és el primer a qui sento que suggereix, a les nou tocades, la possibilitat de fer un brindis. En un primer moment s’ha de conformar brindant en un racó amb un empresari de Besalú, fins que un fotògraf espavilat munta un xin-xin al qual s’afegeixen amb l’entusiasme just polítics del PSC i CiU.

—Goita, sembla la festa de la sociovergència!»

No ho he dit jo, ho prometo, tot i que ja feia estona que em mossegava la llengua per no confessar aquesta impressió davant d’un auditori tan políticament correcte que em temo que ho hauria considerat una broma de mal gust. M’ho diu una persona pròxima als socialistes que és més de la broma que jo, al qual em veig obligat a donar tota la raó encara que en aquell precís instant faci acte de presència l’ecosocialista Joan Olóriz, per interpretar el paper d’excepció que confirma la regla. A dos de deu, del PP i d’Esquerra encara no ha tret el cap ningú. Hauran de picar canapès salats, perquè dels dolços només en queden les escorrialles.

A les deu tocades, amb el 95 per cent escrutat, constato que la salutació inicial de Pagans ha estat profètica: avui acabarem aviat. Veig marxar el tinent coronel i la senyora cap dels Mossos. Sense novetat. Encara no ha arribat ningú d’ERC ni del PP. De canapès no en queden ni de salats.

Surto al carrer i constato que si les nits electorals continuen acabant tan aviat al final seran nits de dia.