Calia dir que sí, malgrat tot. Quan escric aquestes ratlles jo ja he votat, però encara no es coneixen ni tan sols els resultats de les enquestes a peu d’urna. He de creure que sortirà el «sí» que pronostica tothom. M’ho deia un amic:

– «És clar que volíem més, que necessitem més, que mereixem més. Però això és com si, a la feina, després de reivindicar un augment de sou de cinc-cents euros, ens en donen un de dos-cents. No podem pas dir que no, per més que pensem que és injust.»

Naturalment que Zapatero havia promès defensar el text que sortís del nostre Parlament. Però ja havíem de saber que Zapatero no és déu. I que l’Estat, que és qui finalment decideix, el conformen moltes més coses que el president del govern central. L’Estat és el poder real: jutges, militars, església, funcionaris, sindicats, patronals, mitjans de comunicació, Corts, opinió pública, partits majoritaris, grans empreses, patums i encara més. I aquest exèrcit poderós es va conjurar per impedir que tinguéssim l’estatut que necessitem. S’havia de negociar a moltes bandes, com és lògic. I penso que ens n’hem sortit prou bé.

S’ha explicat moltes vegades: diuen que tindrem més autonomia que cap altre nació sense estat d’Europa i potser del món. Ja es veurà, que les lleis, fins i tot les grans lleis, s’han d’aplicar. I l’aplicació és tan o més important que la redacció. I l’aplicarà l’Estat.

Entenc perfectament que els militants assemblearis d’Esquerra es decidissin pel «no». Les decisions assembleàries tenen aquestes coses: s’imposen els conceptes clars. No, el nou estatut no és el que volíem, ni és el que caldria per trobar un encaix que fes compatible el sentiment patriòtic de molts cat alans amb la pertinença a l’Espanya del futur.

Perquè jo crec que les societats –també les polítiques– s’haurien de basar en la conveniència dels associats. Pertànyer a un país ha de representar un guany, no pas un cost. Feu la comparació amb la Unió Europea: la majoria de països hi volen ser, perquè n’obtenen beneficis. Ja s’ha acabat, a Europa, que la conquesta militar configuri les fronteres del futur. Si és que hi ha d’haver fronteres.

Però deixem-ho estar. Hem votat que sí, que preferim el nou estatut perquè és millor que el vell. Ara cal que els poders de l’Estat siguin menys gasius que altres vegades i es llegeixin els termes aprovats amb una mirada si més no neutral, honesta. Zapatero ho ha promès, també. Ara cal que pugui fer honor a la seva paraula. Ja sabem que no és pas qüestió de tarannà, sinó d’equilibri de poders.

Ens queda –no ho hem d’oblidar– a la memòria, l’Estatut que va aprovar el nostre Parlament, com a expressió de la voluntat catalana de convivència. El text s’ha de tenir a la vista sempre, perquè, de moment, és el nostre horitzó declarat.