La participació es va situar finalment en el 49,42%, gairebé deu punts menys que en el referèndum del 1979, i 2,6 milions de catalans no van anar a votar. De tota manera, també s’ha d’apuntar que el context polític no és el mateix, perquè el 1979 l’Estat sortia d’una dictadura i Catalunya no tenia autonomia. I això val també per entendre que hi hagi 12 punts més de «no». Part d’aquest percentatge, però, també és un avís que Catalunya no en té prou i que, de fet, l’etern debat de l’encaix de Catalunya a Espanya no s’ha acabat aquí. La mateixa CiU, partidària del «sí», té com a objectiu nacional l’Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre. Com ERC. En tot cas, tots els partits menys el PP consideren que la baixa participació no deslegitima el text. Tot i que Josep-Lluís Carod-Rovira va dir que queda palesat que l’Estatut no il·lusiona.

El resultat de la votació reforça també el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que ha tingut en l’Estatut l’eix principal de la primera experiència del govern tripartit i que ha acabat expulsant ERC per la seva defensa del «no». Ahir Maragall va continuar amb els missatges ambigus respecte a la seva intenció d’aspirar o no a la reelecció. En tot cas, la decisió està presa i l’ha de fer pública de manera imminent. De fet, encara que Maragall vegi avalada la seva aposta, són els tres partits del «sí» –el PSC, CiU i ICV-EA– els que també es poden donar per satisfets. Per tant, també és un aval per a José Montilla com a primer secretari del PSC. Ahir Maragall i Montilla es van abraçar de manera ostensible al Palau de la Generalitat davant dels periodistes en la recepció que el President va organitzar per a la societat civil al marge dels partits i en la qual va buscar l’última foto que li permet competir en la patrimonialització de l’Estatut.

Però la victòria del «sí» també és un aval per a Artur Mas i el seu pacte amb José Luis Rodríguez Zapatero, i per a Joan Saura com a pilot des del govern d’aquest procés. En canvi, ERC, el partit que va posar la reforma de l’Estatut al frontispici del Pacte del Tinell, haurà de fer ara una reflexió interna, perquè ha acontentat amb aquesta posició els centenars de militants que el van forçar a decantar-se pel «no», però no ha tingut el suport dels electors que li van fer confiança en les eleccions al Parlament del 2003. De fet, els percentatges de vot d’ERC i el PP junts en les eleccions al Parlament del 2003 estan per sobre del «no» d’ahir. Al PP li queda el consol de la baixa participació per continuar argumentant que tot el procés s’ha fet d’esquena als ciutadans. Però també els populars han col·laborat a fer de la reforma una cursa d’obstacles que ha acabat la paciència de molts ciutadans. Per tant, són tots cinc, els partits que hauran de reflexionar sobre quines actituds i quina manera de fer allunya els ciutadans de la política. Si, per exemple, els agrada veure els partits dividits en un tema essencial del país. Maragall, en el seu discurs d’ahir, va fer una crida a ERC i al PP a afegir-se al consens.

En clau espanyola, la victòria del «sí» és una victòria del PSOE i sobretot de Rodríguez Zapatero contra el PP de Mariano Rajoy, tot i que la baixa participació serà justament l’arma que permetrà al PP mantenir els seus arguments en contra del text. Ahir Rajoy va fer números per dir que els catalans han rebutjat el projecte de Rodríguez Zapatero. Però el president espanyol, que ara es podrà centrar de manera més nítida en el procés de pau al País Basc, va tornar a garantir la seva lleialtat al desenvolupament del text, i va demanar al PP que accepti els resultats perquè la votació dóna a l’Estatut «tota la força democràtica». També CiU ho va demanar. La del recurs al Constitucional i la de l’aplicació del text seran les batalles immediates. El desenvolupament, el negociarà plenament el nou govern que surti després d’unes eleccions la precampanya de les quals arrenca avui mateix.

El «sí» va ser més alt com més lluny de l’àrea metropolitana de Barcelona –tradicionalment, més nacionalistes– i, en canvi, l’abstenció es va centrar en els municipis metropolitans –Barcelona a part–, també tradicionalment més abstencionistes quan es tracta de política catalana. Sobre el cens total, l’Estatut el va avalar un de cada tres ciutadans.