Un dels problemes d’aquesta societat és la manca de memòria històrica, i aleshores és quan es produeixen veritables barbaritats. Una de ben recent és la que s’ha posat en marxa aquests dies en relació amb la concessió d’un cabal obtingut pel revestiment dels canals de l’Ebre al Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT).

El punt de partida va ser una moció, impulsada pel regidor de l’Ajuntament de Tortosa Josep M. Franquet (un trànsfuga del PP, ara independent), però modulada per ERC i amb el sorprenent suport de CiU i PP, que aposta per la reducció gradual i progressiva d’aquesta concessió. El text proposa passar dels actuals 4 m³/s per a 72 municipis i 39 indústries de tota la província a solament 0,5 m³/s per al territori de la conca de l’Ebre exclusivament. Alhora, mira de ressuscitar-se el fantasma dels transvasaments a altres conques, la pèrdua d’aigua del riu i..., és clar, la bandera del populisme.

Posteriorment, hem tingut coneixement d’unes declaracions en què s’afirma que la gestió del CAT s’està efectuant en detriment de les Terres de l’Ebre... en boca d’una persona que de fet és encara membre de l’Assemblea del CAT en representació de la Generalitat, i que no ens havia fet saber mai, ni públicament ni privadament, la seva preocupació per aquest fet.

La irracionalitat de la proposta, la falsedat de la imputació, el risc de l’enfrontament entre territoris i la possibilitat real que tot plegat derivi cap a un retrocés en la cultura de la sostenibilitat en l’ús de l’aigua, em mouen a posar les dades històriques negre sobre blanc i a objectivar fets, per tal que els ciutadans tinguin elements per treure les seves pròpies conclusions.

En primer lloc, és fals parlar de transvasament del riu perquè la llei 18/81, que regula la concessió per 75 anys (el proper dia 1 de juliol es compliran 25 anys de la seva aprovació), estableix ben clarament que no dóna concessió de l’aigua del riu, sinó que obliga a finançar (mitjançant un impost sobre l’aigua concedida anomenat «cànon de regulació») unes obres de millora als canals de les comunitats de regants per reduir pèrdues i permet destinar l’aigua recuperada, amb un màxim de 4 m³/s, a abastar ajuntaments i indústries només de la demarcació de Tarragona (evidentment, també de l’Ebre: el mateix Ajuntament de Tortosa n’acaba de demanar l’entrada, al Consorci).

Després de fer aquestes obres la quantitat d’aigua recuperada és de l’ordre dels 12 m³/s, molt per damunt de la quantitat de la concessió, que és de 3,856 m³/s (equivalents a 121,6 Hm³/any), però dels quals només s’utilitza un 60%, uns 70 Hm³/any. Això si, es paga per tota la concessió, i el que s’ha recaptat fins al 2005 pel concepte del cànon de derivació és de 73,3 milions d’euros (12.196 milions de ptes.); a més, s’ha contribuït a les despeses de les comunitats de regants en 37 milions d’euros complementaris (6.156 milions de pessetes).

Així, doncs, per recapitular:

La regulació està establerta per una llei de les Corts, i qualsevol modificació implica la de la llei. Per tant, mai el CAT podrà passar dels 4m³/s, ni portar aigua fora de la circumscripció de Tarragona.

-No hi ha extracció directa d’aigua del riu, més aviat al contrari: l’acció del CAT ha permès retornar als canals uns 8 m³/s, en el balanç total entre el recuperat i el que es destina al Consorci

-En el balanç anual, els consorciats només consumeixen 2/3 de l’aigua de la concedida, però paguen per tota la concessió. Fins ara, més de 100 milions d’euros

Nova cultura de l’aigua

Una política coherent i racional. Perquè en clau de racionalitat, cal assenyalar que la moció en cap moment feia referència ni a la necessària modificació de la llei, ni a les indemnitzacions per les infraestructures existents encara no amortitzades, ni la cancel·lació dels préstecs pendents, ni de les quantitats anuals que deixarien de percebre les comunitats de regants per a millores estructurals, i que haurien d’assumir els comuners... Algú pot considerar ecològicament sostenible deixar d’utilitzar una infraestructura existent i substituir-la per noves infraestructures, amb el seu impacte associat? I en la vessant socioeconòmica: S’han calculat els llocs de treball que es perdran i el preu de mantenir les instal·lacions dissenyades per 4m³/s amb només 0,5m³/s de cabal? Són alguns exemples del que haurien de suportar els municipis «beneficiaris» d’aquest mig metre cúbic per segon que restaria.

Si la unitat de gestió és la conca, no com a criteri general sinó com a veritat revelada, una tesi a la qual sembla que s’aferra ERC, tampoc s’aborda clarament en la moció la qüestió de les concessions de l’Ebre.

Els 121 Hm³ anuals d’aigua recuperada destinats a CAT (dels quals només es gasten el 60%, recordem-ho) sembla que són la gran amenaça que plana sobre el futur del riu. És que els més de 6.300 Hm³ que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) té aprovats per al reg agrícola, i que s’incrementen any rere any no preocupen els seguidors de la moció? Plantaran cara a Bilbao, per exemple, que rep més d’1 m³/s d’aigua d’un dels sis transvasaments existents a l’Ebre?

Com és que la moció aprovada veu amb bons ulls les noves dotacions d’aigua per a reg al curs mitjà de l’Ebre (per exemple, els recents 342 Hm³ per al canal Segarra-Garrigues)? Han explicat que, d’acord amb el criteri de la moció de només subministrar la pròpia conca, poblacions com Alcanar, l’Ametlla o el Perelló es quedaran sense abastament, ja que estan situades fora de la conca de l’Ebre?

Compromís de futur

La saviesa, la perspicàcia i la força de la gent de l’Ebre en la seva lluita per seguir defensant el riu, per tal de ser efectiva tal vegada pot orientar-se millor a vigilar el compliment del que marca la llei, dels acords voluntaris, de les exigències de conductes responsables. En aquesta fita dels 25 anys d’aprovació de la llei 18/81, tal vegada és el moment de canviar el punt de vista i canviar la percepció dels fets. Per què no es pot enfocar amb l’orgull històric d’haver estat el territori que va ser pioner en la nova cultura de l’aigua: es va evitar la detracció d’aigua des del riu i es va aconseguir que ho pagués qui ho volia, més d’una compensació econòmica, que ha comportat un desenvolupament de tot el territori. Òbviament, sense renunciar al principal valor: mantenir viva la solidaritat recíproca.

L’opinió és lliure, però els fets han de ser descrits amb objectivitat. Quan hi ha una distància important entre els fets i l’opinió, se’n diu incoherència.