Arriba el moment en què els ciutadans i ciutadanes de Catalunya decidiran, amb legitimitat inqüestionable, el futur de l’Estatut. Cadascú hem tingut l’oportunitat d’anar-hi pensant. Hem anat madurant la decisió individual per transmetre-la de manera col·lectiva quan a partir de demà a les vuit del vespre s’obrin les urnes i coneguem el veredicte sobirà inapel·lable dels electors.

Estem a punt de tancar un procés d’una enorme complexitat, com molts dels que han hagut de viure tots els països del món quan del que es tracta és de modificar marcs de convivència amb definicions de models. A uns els semblarà que queda curt quant a aspiracions, a d’altres, que el que es proposa és un excés, per dir-ho suau. Però tota societat contemporània, i Catalunya ho és, es mou gairebé sempre en el terreny de la centralitat. Les unanimitats són avui impossibles en totes les coses de la vida, més quan es tracta de l’àmbit polític de les idees.

Totes les posicions són respectables, però demà a la nit hi haurà unes idees que seran majoritàries i unes altres, minoritàries; molt respectables, però minoritàries. Tots haurem de saber acceptar la decisió i els nostres representants polítics hauran de saber estar a l’alçada. Els guanyadors, sense opulència, amb humilitat, i els perdedors, admetent que la majoria no pensa com ells, acceptant els resultats.

Desitjo una participació alta, superior a la del referèndum de l’Estatut de Sau. Desitjo, també, amb la mateixa legitimitat que reconec a les idees de l’amic i col·lega Vicenç Partal, que el sí resulti guanyador de forma àmplia. Amb tot el respecte i consideració, com sempre, per tots els que pensin d’una manera diferent.