Penso que hi ha un punt de covardia, en el no nacionalista. Ahir en Vicent Partal ens parlava de mobbing, com si Catalunya fos un empleat sotmès a abusos que acaba creient-se que l’única culpa és d’ell, i assumint el joc. És curiosa aquesta visió, justament quan el que passa és que t’apugen el sou i les competències. I si, malgrat tot, creus que reps un tracte immerescut a la feina, pots aixecar-te i anar-te’n: però com ho penses fer? Quin és el procediment? Si realment marxaràs, quin sentit té que diguis «no» al conveni que et proposen? Marxa i punt. Deixa de plorar. Vés, proclama la independència des del balcó, llança’ls el got d’aigua als nassos i no tornis mai. I, quan arribis a casa, expliques a la dona i als teus fills el que ha passat. Òbviament, tindràs ja pensada una sortida millor. No la tens? Com? Però aleshores, per què ho has deixat estar? Per què, dius? La dignitat? I ja en menjarem, d’això? Què proposes? On ens portes? Papa, que ja no ens estimes?

És per això que parlo de covardia. És més fàcil queixar-se de mobbing, que no pas acatar els acords assolits i treballar sota aquesta realitat. Que estàs fart de ser treballador i vols ser amo? Funda una empresa. Però va. Fes-ho. No cal que pensis gestos ni paraules per al teu actual superior, oblida-te’n i treballa’t l’alternativa. Ja no cal que et plantegis «sí» ni «no», explica’ns què penses fer per deixar de dependre. Vols saber una via per fer-ho? Aprofita aquest ascens. I estalvia. I administra-ho bé. I aleshores, quan et sentis amb ganes i amb suport i amb poder, fes el que has somniat sempre.