Per començar, una constatació tan certa com verídica. L’editorial Bruguera, reina i senyora dels tebeos entre els anys cinquanta i setanta, sempre va tenir molt clar que hi havia un lector masculí i un altre de femení i, en conseqüència, va publicar uns productes perfectament diferenciats. Uns anaven dirigits als nois i uns altres a les noies. Els dels nois –Pulgarcito, Tío Vivo i Can-Can– encara tenien allò que ara se’n diu «transversalitat» i podien ser llegits per les noies, si els queien a les mans. Els de les noies –Sissí, Lily i Marisol– no eren, en canvi, mai llegits ni consultats pels nois. Parlem de l’època en què un dels insults més categòrics, més humiliants que un noi podia dirigir a un altre noi al pati de l’escola o al carrer era el de «nena». Deies a un nen que era «un nena», i si la invectiva no acabava a pinyes acabava amb una depressió o un trauma per a tota la vida a càrrec de la víctima. Parlem, també, de l’època en què el retret principal que una mare o una àvia podia projectar sobre una joveneta era el d’«homenot»: «Sembles un homenot», «Et confondran amb un homenot». De totes maneres, sempre ha estat pitjor ser «un nena» que un «homenot» i les nenes, les nenes de debò, sempre s’han acostat als productes masculins amb més profusió que els nens en sentit contrari.

Dic tot això per explicar que d’estudis sobre tebeos, sobre còmics, n’hi ha molts des de fa alguns anys però com que tots són fets per homes –no me’n preguntin la raó, és així i prou– no n’hi ha gairebé cap sobre els guionistes i els dibuixants de les revistes femenines.

Tothom sap qui eren Moradel·lo i Filemó, Carioco, el Capitán Trueno o el Jabato. Els més il·lustrats saben fins i tot que les germanes Gilda eren incestuoses, que Roberto Alcázar era la sublimació de José Antonio Primo de Rivera i que Carpanta era la projecció de la gana de la postguerra. En canvi, els autors i els herois i les heroïnes de les revistes adreçades a les noies han estat deixats sempre de la mà de déu.

Que m’ho expliquin a mi, fill com sóc del dibuixant Cuyàs (Manuel Cuyàs Duran, Mataró 1922-2005), el creador artístic, entre altres, de la sèrie Landers School també titulada Cristina y sus amigas que durant molts anys es va publicar i reeditar en les esmentades Sissí, Lily i Marisol. No hi havia relacions lèsbiques entre la Cristina i alguna de les seves amigues? No era significatiu o sospitós que l’acció passés en un internat anglès i no en un de català o espanyol? No diu molt de la manera potinera de treballar de l’Editorial Bruguera que aquesta sèrie d’aventures, cada vegada que eren reeditades, hi fessin amputacions o afegits i que fossin il·luminades amb uns colors criminals que feien caure d’esquena? No era Cuyàs, dispensin, un dibuixant de molta categoria artística? Jo dic «Cuyàs» i dic Cristina y sus amigas o Landers School perquè és el que tinc més a prop però comptin vostès les exegesis que es podrien fer dels dibuixants, guionistes, i sèries de les publicacions femenines de Bruguera o de qualsevol editorial si algú –«un nena» o un «homenot»– s’hi posés.

Encara els diré més. Cuyàs, el meu pare, va treballar molts anys per a revistes juvenils femenines angleses i particularment escoceses a través de la mateixa Editorial Bruguera, que feia d’intermediària amb les editorials britàniques. El sou era superior però, a canvi, la signatura del dibuixant era suprimida perquè els sindicats anglesos no protestessin. Si aquesta activitat que altres dibuixants catalans de l’època també van haver d’exercir per cobrar decentment i aixecar una família no dóna per a un estudi sobre una particular forma d’exili artístic, sobre quines condicions laborals tenien i sobre el valor que a l’estranger reconeixien a uns dibuixants que aquí encara és l’hora que siguin ponderats, ja em diran.