Per fi s’acaba el fulletó més pesat –i més car– produït mai a Catalunya. La veritat és que ja en teníem ganes, i això que els primers capítols prometien. Recordo que al principi gairebé la meitat del país seguíem els episodis polítics i els sentíem com a passos transcendentals, històrics, amb una il·lusió i una esperança en el futur com feia temps que no es vivia. Va ser flor d’un dia. Van haver d’esguerrar-ho els càrrecs maldestres d’aquest coi de clubs, de poca o nul·la democràcia interna, coneguts com a partits polítics, més interessats en els propis beneficis que en els dels seus conciutadans. Igualment reprovables són les equivocades estratègies polítiques, comeses per haver anat amb un lliri a la mà. Per sort ens queden escenes, cites i fotos, sobretot fotos, com a proves del seu malbaratament. Tant de bo el temps i la història els passi factura, i no ho dic amb ànim venjatiu, sinó com un acte de justícia nacional. Per primer cop utilitzaré la jornada de reflexió per decidir si voto «no» a l’Estatut de La Moncloa «net com una patena» o si, per contra, pujo al carro dels sempre guanyadors, els abstencionistes.

I és que, senyories, ens heu ben fastiguejat la il·lusió.