«Acceptaré la reforma de l’Estatut que aprovi el Parlament.» José Luis Rodríguez Zapatero va dir, el 13 de novembre del 2003 al Palau Sant Jordi, la primera de les moltes incoherències i contradiccions d’un debat que ha evidenciat la rapidesa i facilitat amb què els polítics canvien de discurs. On vaig dir blanc dic negre. I ningú se’n salva, tot i que consultant l’hemeroteca són CiU i ERC els que guanyen en contradiccions. La data que marca més clarament les incoherències i contradiccions, un abans i un després en les declaracions, és el pacte del 21 de gener entre el president espanyol i Artur Mas a la Moncloa. Hores abans de l’acord, CiU reclamava retirar l’Estatut si no s’acceptava la definició de Catalunya com a nació en l’articulat i el canvi de model de finançament, i ERC apostava per acceptar un text rebaixat abans que quedar-se el del 1979. Ara els primers fan campanya pel sí i els segons demanen el no, i tots dos retreuen a l’adversari que hagi canviat de discurs. També el PSOE ha mantingut alhora dos discursos: el del tarannà amable i l’Espanya federal i plurinacional que no acaba de materialitzar-se de Zapatero, de Fernández de la Vega i del seu entorn, i el discurs, en la línia del PP, de l’espantall del trencament d’Espanya i la insolidaritat de Catalunya que han predicat l’exministre de Defensa José Bono i presidents de comunitats autònomes com ara l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

El PP és l’únic partit que ha sabut mantenir, sense moure’s ni un mil·límetre al llarg de tot el debat, el mateix discurs apocalíptic i crispat. Només Piqué, utilitzant un to més suau, s’ha diferenciat de Rajoy, Acebes, Zaplana i, fins i tot, Aznar i Vidal-Quadras, que ha intervingut des del més enllà. En la mateixa línia dura s’ha expressat l’entorn mediàtic del PP, la Brunete mediàtica, amb Federico Jiménez Losantos i la COPE com a principal però no únic exponent, i alguns dirigents de l’exèrcit, com ara el cap de l’Estat Major de la defensa, Félix Sanz Roldán, i el general en cap de la força terrestre de l’exèrcit, José Mena Aguado, i també de l’Església, com ara el secretari de la Conferència Episcopal i cardenal arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares.