Jaume Mompel és d’aquells a qui agrada tocar la pera. El 1999 va decidir fer una senyera estelada per penjar-la el Día de la Hispanidad a la pedrera de Sant Martí de Martorelles. La va veure tothom des de l’autopista de Granollers, aquell dia tan assenyalat per al nacionalisme espanyol, i molts altres dies que van venir després, fins que al cap d’uns quants mesos i pel perill que acabés destrossada per les forces de la natura i les que no ho són tant, de naturals, va decidir recollir-la i guardar-la per a millors ocasions.

Una d’aquestes ocasions va arribar ahir. Jaume Mompel i la seva família van arribar ahir amb el seu quatre per quatre a la plaça de Catalunya de Barcelona, van entrar dins de la plaça, van descarregar un enorme tros de tela cargolat i entre un centenar de militants de les joventuts de CDC i UDC, i també del grup anomenat Força Catalunya, el van desplegar al centre de la plaça amb una altra senyera afegida a sota i que lluïa un «sí» enorme, rotund. «És el ‘sí’ de l’independentisme», deia un dels motivats militants nacionalistes.

Les banderes són més que un tros de tela, i la plaça de Catalunya és més que una plaça. No hi ha cap lloc tan interclassista com la parada de metro de davant d’El Corte Inglés, on ahir s’esperava des de l’executiu amb corbata fins als nanos del xandall aliens a l’Estatut: un meeting-point plural on saps que tard o d’hora algú et demanarà un cigarro, convençut que hi ha algun tipus de solidaritat secreta entre els que esperen.

Jaume Mompel és d’aquells a qui agrada tocar la pera. Va voler fer una estelada gegant per penjar-la el Día de la Hispanidad, i la va fer. Ahir la va tornar a treure amb ganes La plaça de Catalunya també és un símbol de la salut del turisme del país. S’hi pren la temperatura al sector gràcies a les cues de guiris que, amb una perjudicada cara de ressaca, arrosseguen les maletes a la parada d’autobusos blaus que van a l’aeroport, mentre a l’altre extrem els mateixos autobusos blaus en descarreguen remeses noves amb els rostres brillants i les butxaques plenes. Tots els immigrants que han vingut a formar part del país han portat algun diumenge els fills a la plaça a fotografiar-los envoltats de coloms: un bateig civil a la nova pàtria dels fills, mentre pels bancs de la plaça ronden parelles furtives, jubilats estrafolaris i carteristes sinistres.

L’exhibició de la bandera monumental va apropar turistes a fer-hi fotos. Després d’agitar la bandera sota un helicòpter llogat per a l’ocasió, van recollir les teles i van dirigir-se cap al monument a Francesc Macià, on van llegir un manifest favorable a la proposta de nou estatut.

Jaume Mompel va tornar a carregar la monumental estelada al cotxe, va fer una última ullada a la cèntrica plaça barcelonina i va arrencar cap a Martorelles, on viu i on ha estat alcalde durant 8 anys amb les sigles de CiU. «Fins que va venir el tripartit, el 2003: a mi també em van fer fora, aquests, per 22 vots», explica l’exalcalde.

La tela li va costar 3.000 euros. La seva família i alguns amics van cosir l’estelada més gran del món en 8 o 10 tardes. «Ens ho vam passar molt bé», diu Isabel Martín, en castellà. «És que jo sóc andalusa, sap?», aclareix: «Teníem una Overlock i entre totes aguantàvem la tela mentre una altra feia anar la màquina.» Així van cosir les tires de les barres grogues i vermelles de 50 metres de llargada per 15 metres d’amplada. Després van afegir-hi el triangle blau i l’estel blanc.

La bandera té ferides de guerra. Algú la va intentar cremar mentre estava penjada a la pedrera de Santa Maria de Martorelles. També ha estat al Camp Nou en un partit de la selecció catalana, ha estat penjada dalt de Montserrat, a Granollers i en un parc públic de Mollet. Però feia tres anys que Mompel la tenia guardada. Els mateixos que fa que CiU va deixar el govern a Martorelles i, poc després, a la Generalitat. Ara, en la campanya pel «sí», l’ha tornada a exhibir amb el somni de tornar a ser aquell partit interclassista, on cap tothom, el del pal de paller, el del govern. «La del ministre Trillo? La nostra és més gran! Fa 750 m², i l’espanyola, només 300 m². Als espanyols aquella de la plaça Colón els va costar 60 milions de pessetes, i a nosaltres, mig milió», diu Mompal. «I no es trenca, aquesta no es trenca, que la vam fer de fil de niló», hi afegeix la Isabel, orgullosa.