Aquest és un país que sovint posa el carro davant dels bous. Ho comprovem en la semàntica: fixeu-vos que els quebequesos, quan fan un referèndum sobre la seva possible sobirania, parlen d’«esdevenir una nació». És a dir, que lingüísticament actuen al revés: nosaltres, d’entrada som una nació i per tant ens ho mereixem tot. Sí, és clar que ens ho mereixem: però fins que les lleis i les cultures no canvien, ja pots merèixer el que vulguis, que tot seguirà igual. La qüestió no és tenir raó sinó vèncer les batalles. Tot just ara en comencem a aprendre.

Per tant, qualsevol modificació legal que ens resulti positiva s’ha d’aprofitar. Especialment quan, com en aquest cas, el salt és d’envergadura. Capítol de finançament: un model nou, sense supeditació a la LOFCA (finalment!), amb l’establiment de la bilateralitat entre Estat i Generalitat i el principi d’ordinalitat (que ens garanteix, directament, que no ens puguin imposar el que els doni la gana des de Madrid), amb capacitat normativa, preveient la possibilitat d’una única administració tributària pròpia, posant el límit a la solidaritat (també, finalment!) i fixant una cistella d’impostos que ens adjudica el 50% de l’IRPF i de l’IVA, i el 58% dels impostos especials. En conjunt, el 51% dels impostos que paguem els ciutadans i les empreses de Catalunya.

Ara vés, agafa la papereta del no«» i explica’t per què també és la papereta del Partit Popular. Sens dubte, per coses com aquestes. Coses concretes, més enllà de les idees i del que «ens mereixem». Coses que costen d’aconseguir, i que per tant tenen el seu preu.