L’esquizofrènia que l’Estatut ha generat en el nacionalisme es va posar ahir en evidència en una jornada en què CiU i ERC van destapar el pot de les essències pàtries i del finançament. Ja se sap que CiU veu el vas mig ple i que ERC el veu mig buit i pensa que si amb l’aigua que queda no s’apaga la set nacional no val la pensa veure-se-la. És el «ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer» d’Ovidi Montllor, que recordava ahir Josep-Lluís Carod-Rovira.

Artur Mas, al simbòlic Fossar de les Moreres, on no s’enterra cap traïdor, va defensar la fórmula de nació pactada amb José Luis Rodríguez Zapatero i altres elements que incorpora el text –símbols nacionals, drets històrics, equiparació del català i el castellà i projecció exterior– com el reconeixement nacional i d’autogovern més gran que ha tingut Catalunya des del 1714. Als sectors «més sobiranistes i catalanistes» del país es va dirigir Mas expressament. O sigui, tant als votants d’ERC com als de CiU que dubten de la bondat del pacte. Mas va reiterar que per primera vegada les Corts espanyoles reconeixen que Catalunya és una nació segons la definició del Parlament. I es va adreçar als votants d’ERC recorrent a la història passada i recent: l’estatut del 1932, quan governava ERC, no reconeix Catalunya com a nació, i Joan Puigcercós, segons CiU diu que assegurava el PSOE, es conformava amb el terme identitat nacional. CiU apel·la als expresidents Francesc Macià, Josep Tarradellas i Jordi Pujol, els dos primers d’ERC, per vendre la bondat del catalanisme pragmàtic –la construcció nacional pas a pas d’un país que Jordi Pujol va veure destruït el 1940 des del cim del Tagamanent, on tornarà a pujar el dia 11, entrelligant el nacionalisme romàntic i el pràctic–, que fins ara sempre s’ha imposat al finalista. Això és la via Montenegro, que l’eurodiputat d’ERC Bernat Joan va tornar a posar ahir sobre la taula.

EL RIBOT DE GUERRA
No va anar tant enllà, encara, Carod. Defensa l’estatut del 30 de setembre i no entén que, després de 30 anys, la democràcia doni per a «tan poca cosa» que s’hagi de passar el ribot a l’Estatut. Carod va retreure a Mas que usi el nom de Macià per argumentar el «sí», perquè Macià, Tarradellas i Pujol sortien de la presó i l’exili –«i Margall només ha creuat la plaça Sant Jaume, i ens n’alegrem»–. El president d’ERC va parlar de «dignitat» i va advertir que amb una victòria molt àmplia del «sí» «s’haurà acabat el bròquil per molts anys». Joan Puigcercós ja havia advertit: «Hem trencat l’olla, per primera vegada el nacionalisme es planta.» El «no», argumenta ERC, és el primer pas cap a la independència.

També Josep Piqué es va voler atorgar ahir una dosi de catalanisme en un acte al Parador de Sau, a les Masies de Roda, on la Comissió dels Vint va pactar l’estatut del 1979. El llarg debat estatutari ha servit almenys perquè el PP admeti que calia canviar el text vigent, però que s’havia de fer sobre la base del consens. És el discurs que agrada a Piqué, que no se sent còmode, ni s’ha cregut mai que Espanya es trenqui. Mariano Rajoy també ho sap i va maniobrant lentament cap a altres formes, tot i que en això també hi influeix que els populars són conscients que, com menys atiïn el foc en la campanya, pitjor ho té el PSC per mobilitzar l’electorat. I la victòria a la qual aspira el PP és la de la baixa participació que deslegitimi el procés obert per uns dirigents que Piqué insisteix que només han pensat en el seu interès. Justament, el PSC, a la recerca de la participació, s’ha posat a les mans dels alcaldes, als quals ahir Maragall va encomanar que mobilitzin la gent dels seus municipis perquè vagin a votar un estatut que considera que és més important fins i tot que les eleccions municipals, perquè el nou text configura la majoria d’edat del municipalisme, fixant i garantint les competències dels ajuntaments i el finançament. El PSC confia sobretot en els alcaldes del cinturó roig de Barcelona, que són els que li permeten governar el 70% de la població. I per això defuig per ara el debat identitari i centra els esforços a explicar la bona eina que serà el text per desenvolupar més i millors polítiques socials. Per això Montilla va debutar divendres a casa, a Cornellà, i ahir va ser a Cerdanyola del Vallès amb un enviat del seu millor cartell, el secretari d’organització del PSOE, José Blanco. Els socialistes volen mobilitzar els votants que es queden a casa quan es tracta de política domèstica, però que permeten arrasar en les eleccions a les Corts espanyoles. I aquí els atacs són contra la dreta «carca» que representa el PP, amb qui, a Catalunya i Andalusia, es tornarà a jugar la majoria el 2008. Ho va dir ahir Gaspar Llamazares, coordinador general d’IU, escombrant cap a l’esquerra: «El PP confon el referèndum amb unes primàries a nivell d’Estat.»

MACIÀ, PER TERCER COP
Però com que una cosa és el PSC i l’altra Maragall –no en va el seu avi és l’autor de l’esmentada frase del Fossar de les Moreres–, el President també va recórrer ahir a Francesc Macià, que el 1932 també va enviar una carta als alcaldes perquè convencessin els ciutadans que votar l’Estatut és «el més alt valor cívic que pot fer ara un ciutadà i un patriota».