«Josep Verneda em diguí/ Jo, que sense mals ni danys,/ passats setanta-nou anys,/ robust i trempat visquí,/ Un metge... no diré qui,/ sols un dia em visità,/ un vomitiu m’ordenà,/ responguí que no el volia;/ em digué que em curaria / i vaig morir l’endemà» Això és un epitafi amb conya que constitueix una de les parades d’una ruta guiada pel cementiri del Poblenou. Les guies són dues actrius que interpreten un sereno i una burgesa del segle XIX. De l’escola interpretativa dels grups d’animació infantil al carrer, tot i que el públic és adult. La idea és explicar la història del recinte, perquè aquesta setmana és la Setmana dels Cementiris.
L’alcalde Joan Clos va visitar el cap de setmana passat Sarajevo amb motiu dels 10 anys de l’oficina que Barcelona va obrir a la capital bosniana per ajudar a reconstruir-la. La visita no ho era, però podria haver estat un pròleg a la Setmana dels Cementiris, perquè a Sarajevo sembla que hi hagi més morts que vius. Com a tot arreu, diran. Però aquí els difunts són més joves. Molt més que al cementiri del Poblenou. Tenen 12 o 14 anys, o quatre dies, com qui diu. L’overbooking va ser entre el 1992 i el 1995: 11.000 morts en els més de 1.000 dies que va durar el setge més sagnant del darrer mig segle europeu. El fossar municipal va penjar el cartell de «Complet», i els jardins van esdevenir cementiris. Tombes com bolets.
Sarajevo sencera seria una ciutat morta si no hagués ressuscitat. Només una mica, però: encara li cal respiració assistida, i conserva l’aspecte desolat d’un cementiri. L’aspecte que atorguen les empremtes de dues guerres: la de Bòsnia i la guerra freda. De la primera en resten els edificis destruïts que encara no hi ha calés per refer i la sobredosi de tombes. De la segona, que va ser abans, els blocs brutals, gris brutal, que aixafen els habitants amb la implacabilitat pròpia del comunisme real. Sarajevo és una ciutat cementiri, on els morts són sota terra i els edificis gris Tito arrenglerats no es diferencien gaire dels nínxols de la part proletària del cementiri del Poblenou que les actrius expliquen amb vocació pedagògica, que la memòria, la memòria dels morts, s’ha de preservar.
La memòria és un assumpte seriós. Darrerament, per aquí li han posat un afegit, com qui fa tunning al cotxe, i s’han tret de la màniga això de la memòria històrica. Els paladins de la memòria històrica volen fer justícia amb els morts, i preservar la seva dignitat i altres coses que alguns preferim que ens respectin en vida. Curiosament, molts advoquen alhora per esborrar els vestigis del passat de la fesomia de la ciutat. Refusen que una ciutat és un museu. Els museus i els cementiris, a part, diu el discurs turístic que vertebra el model Barcelona. Sarajevo, en canvi, és una ciutat museu. Massa i tot, perquè les empremtes del passat no estan a l’espai públic. La gent hi viu, dins dels vestigis. Els blocs gris brutal. A Sarajevo, a la memòria encara no cal fer-li tunning, perquè encara la conserven els que van viure en carn pròpia l’horror. Quatre dies, dèiem.
A Sarajevo tenen un alt concepte dels catalans, perquè tenen memòria i són agraïts. Millor no explicar-los que ara hi ha catalans que posen Montenegro com a exemple, per això de l’autodeterminació. Montenegro, martell de bosnians. Fa quatre dies, recordin. Mancances de la memòria (històrica?) d’alguns catalans, que fan necessàries les performances als fossars. Mancances fruit tal vegada d’aquesta separació entre la ciutat i els museus. El discurs turístic i la memòria històrica, que a Sarajevo encara no han arrelat. No cal patir. És cosa de temps i Barcelona per a aquesta gent és un model per seguir, com per a alguns catalans Montenegro. De fet, ja han fet el primer pas: venen la suposada troballa de cinc suposades piràmides, cinc tombes, als afores de Sarajevo. Són, diuen, més altes que les d’Egipte. 45 dies fa, de la troballa, i ja les han batejat (Sol, Lluna, Dragó bosnià, Temple de la Mare Terra i Piràmide de l’Amor), han muntat una fundació i reparteixen targetes en quadricromia. El model Barcelona s’obre pas. Les tombes, als afores. Arribaran les visites guiades, la memòria històrica, el tunning. El turisme. La fi de la respiració assistida. La completa resurrecció.
)
