Determinats fets requereixen una certa perspectiva per a ésser jutjats i avaluats amb un mínim d’objectivitat. El diluvi de crítiques que en molts mitjans de comunicació es vessen aquests dies contra la manera com ha estat negociat l’Estatut, contra el text aprovat, contra l’actuació dels polítics i partits que l’han acordat i, finalment, contra el conjunt de la classe política que ha «cansat» tothom i ens ha abocat a un referèndum que «a ningú interessa perquè tothom està tip d’aguantar beneiteries», sembla excessiu. Podria ser-ne la raó que no hi ha encara prou perspectiva per jutjar els fets?

És singular que un partit que no es defineix nacionalista hagi iniciat, liderat i aconseguit, certament amb la participació d’altres partits, un estatut millor que l’actual i que un partit polític nacionalista amb llargs anys al poder no va iniciar i, conseqüentment, no va tampoc aconseguir. És singular que un partit independentista arraconi la base del seu ideari, el sobiranisme, i col·labori activament en la consecució d’un Estatut de caire federalista. És singular que la participació d’un partit nacionalista no present al govern català aconsegueixi la clau del pacte, el capítol econòmic i d’hisenda, que condueix a l’acord definitiu amb el govern central. És singular que molts dels principis inclosos en els capítols de drets i deures i derivats directament de l’ideari laic i d’esquerres s’inclogui en un pacte que aprova la dreta nacionalista amb un esforç notable de flexibilitat i consens. És singular que el líder polític i màxima autoritat política a Catalunya que inicia el procés de definició i negociació del nou Estatut en l’àmbit autonòmic deixi el protagonisme a l’oposició quan aquesta presenta l’acord aconseguit a l’àmbit estatal, fent veritat una cosa que no és quasi mai cert en política: allò que importa és fer les coses i no qui les fa. És natural que una vegada aprovat l’Estatut els ciutadans el puguin votar lliurement, però és singular que puguin, després, votar el nou govern que iniciarà la nova etapa per desenvolupar-lo i que podrà fer realitat les possibilitats, i també les limitacions, que té el text constitucional de Catalunya.

Si aquestes i moltes d’altres són les parts positives del procés i dels resultats, també ho és que el partit independentista que s’avé a negociar un estatut d’autonomia, quan aquest, fruit de la negociació amb el govern central, queda significativament reduït a partir del redactat inicial certament utòpic, no sap trobar i els altres partits no arriben, malgrat una gran generositat per part del partit líder en la coalició del govern, a poder acomodar-lo dins del conjunt de forces polítiques que defensen l’acceptació de l’Estatut que s’ha negociat. I és certament també un fracàs no haver aconseguit evitar que el partit de la dreta estatal s’hagi autoexclòs i marginat en un procés que hauria de ser de tots i que proposi la realització d’un referèndum estatal que no cap en absolut dins de la constitució de la qual es diu defensor i es converteix més en una anècdota política que una proposta seriosa, però que té una intencionalitat que no contribueix, certament, a l’entesa dels ciutadans i a la concòrdia. Però dit això, és tan catastròfica la situació política que vivim? En política, possiblement, no hi ha veritats absolutes, aquestes són sempre relatives. En què està pitjor Catalunya respecte de França on el president de la República i el seu primer ministre estan acusats d’ordir una trama per desprestigiar un eminent ministre del seu govern per tal d’impedir-li l’èxit en les properes eleccions?

O respecte de la Gran Bretanya, on un govern laborista ha d’acceptar, amb una periodicitat de dos anys, la dimissió d’algun ministre, per abús de poder, mentida comprovada o escàndols de la vida privada; on el primer ministre fica el país, amb raons que s’ha comprovat que eren falses, en una guerra absurda, hi envia deu mil soldats que haurà de repatriar sense que s’arribi a veure quins avantatges estratègics, sociopolítics o econòmics s’han aconseguit per al seu país que han anat a defensar lluny de les seves fronteres.

O respecte d’Itàlia, on l’exemplaritat del seu primer ministre, que modifica lleis per evitar de ser jutjat o per salvar els seus propis negocis de comunicació, és un fet que es produeix almenys tres vegades en els cinc anys que governa i que quan perd les eleccions, certament per molt poc, alimenta els dubtes, desqualifica el guanyador i intenta dificultar la governabilitat del país, més enllà del que és just que faci una oposició ferma, però finalment al servei del país? Un país amb creixement econòmic nul, amb un sector industrial que perd ritme, un sistema bancari antiquat i poc competitiu, un sector energètic dependent de l’exterior i insuficient per proveir les necessitats del país, amb una classe política que no es renova.

Arribats aquí, la pregunta que ens podem fer és si estan tan anquilosades la nostra societat i la vida política, si són tan patètics i ineficaços els nostres polítics, si són tan incompetents, o si són tan egoistes que posen absolutament els seus propis interessos, individuals o de partit, al davant dels col·lectius. Una objectiva observació de la realitat econòmica i política del país que evoluciona cap a una estructura federal, que reconeix els drets de les minories, amb un sistema sanitari ampli en cobertura i eficaç en funcionament, que creix més que la mitjana europea, que inverteix a l’exterior, que té empreses líder d’àmbit mundial, no sembla donar la raó als que mantenen aquesta tesi. No deurà ser que els polítics tan criticats són exactament iguals que la societat de la qual provenen i que aquells que els critiquen de manera excessiva i destructiva? No deurà ser cruament cert l’adagi que afirma que els pobles tenen exactament els dirigents que es mereixen? I si ho mirem així, segurament començarem a veure les llums i no només les ombres d’unes actuacions humanes i, per tant, necessàriament imperfectes. La crítica excessiva, la desqualificació absoluta, tan sols perjudiquen a qui les fa. Que el nostre cansament de la política no sigui bàsicament subjectiu i que això no ens porti a prendre decisions errades com a ciutadans del nostre país. Només els cansats fan la feina. Com a nació que diem que som, ens ho podem permetre ara, precisament ara?