La segona part del debat de política general sol desinflar-se. Un cop les dues grans forces polítiques, la que governa i la que aspira a governar, han dirimit el seu pols, molts diputats s’absenten i la vista de l’hemicicle tan buit és una imatge plàstica que l’interès polític decau. El respecte a les minories, que en una democràcia és tan essencial, no sol tenir prou força per ancorar els parlamentaris en els seus escons quan arriba el torn de les minories. Aquesta vegada les absències han estat similars a les d’altres ocasions. Ahir, no obstant això, l’interès polític del debat del president del govern amb els grups parlamentaris minoritaris era probablement superior al que va despertar el duel Zapatero-Rajoy. La raó és ben senzilla: algunes d’aquestes minories van votar a favor de la investidura de Zapatero i ofereixen el suport parlamentari al govern. Conformen una majoria d’esquerres en el Parlament, i, en conseqüència, són forces polítiques clau per entendre el rumb de l’actual govern i per a la seva estabilitat política. La discussió, summament correcta i cordial, entre Joan Puigcercós, Gaspar Llamazares i Joan Herrera i el president Zapatero va ser molt rica de continguts i de gran sinceritat i transparència crítica. Una dialèctica democràticament exemplar.

Zapatero va ser molt explícit en expressar el seu agraïment a aquestes forces polítiques i va reconèixer públicament que en molts dels projectes engegats pel govern, específicament en els de contingut social, es nota l’empremta d’aquestes minories. Els seus portaveus havien començat per reivindicar aquesta influència en les seves intervencions. Puigcercós va enumerar la llarga llista d’actuacions governamentals que justifiquen el seu suport al govern de Zapatero durant els dos últims anys: la llei integral contra la violència de gènere, matrimonis homosexuals, papers de Salamanca, pensions per als nens de la guerra, derogació del pla hidrològic, fons per a la immigració, la de dependència, la de reproducció assistida, llei orgànica de l’educació. Joan Herrera ho va dir també amb orgull: «Hem estat un esperó per a les seves millors polítiques», i va posar en dubte que determinades mesures s’haguessin adoptat sense la seva pressió al govern. I Llamazares va emfatitzar que «els avanços socials, polítics i democràtics d’aquests dos anys han estat possibles gràcies a una majoria d’esquerres». Però tant en la intervenció de Puigcercós com en la de Llamazares i en la d’Herrera hi va haver retrets al govern amb un cert to d’oposició que van donar lloc a un encreuament d’explicacions i de propòsits molt enriquidors per a la comprensió de la vida política present i per a la del futur immediat. Puigcercós va arribar a acusar Zapatero d’haver signat, juntament amb Artur Mas, l’acta de defunció de l’Estatut de Catalunya i del primer govern catalanista i d’esquerres des del 1936. Amb una severitat similar Llamazares va criticar la reforma fiscal del govern, la qual va qualificar com a contrareforma i cop de dretes que, en la seva opinió és un sot, un tancament al canvi d’esquerres, i una mesura, influïda per CiU, que empitjora les relacions entre els dos grups. Zapatero li va replicar que sobre la reforma fiscal tenen idees distintes i que les seves apreciacions eren exagerades. Va recordar el compromís electoral dels socialistes de rebaixar la pressió fiscal, i va assegurar que la rebaixa fiscal en l’IRPF i en l’impost de societats pot donar lloc a més activitat econòmica, a més llocs de treball i, en definitiva, a més ingressos públics per altres conductes. Tant Herrera com Llamazares van mantenir que en arribar a la meitat de la legislatura estan en el moment del ser o del no ser, en el moment del no ens fallis (Herrera).