dimarts, 16 de maig de 2006
> Roses i cors trencats
EVA VÀZQUEZ.
Una de les especialitats d’Alice Burns és la rosa de Jericó, una astuta superposició de pètals sota els quals només els ulls més atents saben descobrir uns genitals femenins. L’altra figura per la qual adquireix prestigi entre els fanàtics de l’agulla és el cor trencat: en gravarà damunt la pell dels seus propis amants rebutjats, però també, amb ràbia i solidaritat, damunt el pit de les altres dones que va arrossegant cap a la perdició el pare fugitiu del seu únic fill. Jack Burns, com si el seu nom fos ja un estigma, viu inflamat per la doble experiència de l’amor i el dolor que aprèn de petit en les marques indelebles que la mare traça sobre els cossos dels desconeguts. Envoltat sempre de dones, totes igual de furioses, totes precoçment perverses, Jack Burns hereta aviat tant l’ardència secreta de la rosa com la infelicitat del cor. John Irving explicava ahir que el tatuatge, tan present a Fins que et trobi, és la metàfora del mal que no s’esborra, com ho han estat per ell l’absència del pare i els abusos sexuals, i amb quina innocència, amb quin candor més atroç empeny el seu doble infantil cap a aquesta certitud que s’acompleix pàgina a pàgina com si el guiés un oracle de tragèdia grega. L’escriptor s’hi ha referit com la seva novel·la més autobiogràfica; la més laboriosa i exigent. Ho és, sense cap dubte, però caldrà veure si els lectors prenen paciència amb les més de 900 pàgines d’aquest trauma postergat sense que se’ls acabi partint també el cor, d’ingratitud o fatiga, si no superen l’escull glacial dels primers capítols; més enllà d’aquell límit, als més astuts els espera l’enigma subtilíssim de la rosa.
|
