dimarts, 16 de maig de 2006
> Cors trencats
EVA VÀZQUEZ.
Una de les especialitats d’Alice Burns és la rosa de Jericó, una astuta superposició de pètals sota els quals només els ulls més atents saben descobrir uns genitals femenins. L’altra figura per la qual adquireix prestigi és el cor trencat: en gravarà damunt la pell dels seus propis amants rebutjats, però també, amb ràbia i solidaritat, damunt el pit de les dones que va arrossegant cap a la perdició el pare fugitiu del seu únic fill. Jack Burns, com si el seu nom fos ja un estigma, hereta aviat tant l’ardència secreta de la rosa com la infelicitat del cor. El tatuatge és la metàfora del mal que no s’esborra, com ho han estat per Irving l’absència del pare i els abusos, i amb quin candor més atroç empeny el seu doble infantil cap a aquesta certitud que s’acompleix com un oracle de tragèdia grega. L’escriptor s’hi ha referit com la seva novel·la més laboriosa, però caldrà veure si els lectors prenen paciència amb les més de 900 pàgines d’aquest trauma postergat sense que se’ls acabi partint també el cor, d’ingratitud o fatiga, si no superen l’escull glacial dels primers capítols; més enllà d’aquell límit, als més astuts els espera l’enig ma de la rosa.
|
