En aquell temps, nesples i nespres eren una fruita d’hivern, que calia sobremadurar a cobert, amb temps i palla. Després de fermentar, aquella esfera dura, petita, bruna i coronada amb un llombrígol grandiós, esdevenia tova i comestible. Dolça, d’un dolç extravagant, sobrecarregat.

Recordo haver vist vells a la vora del foc, a la penombra d’una bombeta de 40W, si hi arribava, menjant nesples amb pa i cullera. Estudis suposadament seriosos conclouen que la gent gran aprecia les coses carregades de sucre, no les llaminadures, les dolces. Aleshores, a la mainada, llaminers de mena, els feia cosa allò tan dolç, fosc i enganxós sortint d’una fruita natural però no pas fresca.

Per a la gent fastigosa, cada cop més majoritària, el millor és la confitura de nespres. Al principi del segle XIX, durant la primera carlinada, La cuynera catalana ja proposava una confitura: « Las atserolas y nespras se confitan com las peras; pero per ser estas de carn mes flonja, se han de courer menos temps, en totas las bullidas. Si se vol, se traurán ab la cullereta los pinyolets y se traurá sutilment la pelleta exterior, ò sino se dexaràn enteras. Se confitan en conservas per guardar en liquit y en sech; y es de las fruytas bonas .»

Aquesta fruita (o aquella fruita?) més en el record que al rebost va caure de l’escambell. Seria molt agosarat culpar-ne la nespra japonesa, perquè només s’assemblen en el nom, el pèl moixí i els nervis de les fulles. Tot i ser de la mateixa família, aquests arbres són diferents com les lletanies d’una beata i les d’un manobre vitalici.

El nesprer japonès és un arbre elegant i distingit, floreix en un ram olorós d’un color blanc groguenc. És un arbre de jardí, molts el van conèixer com un arbre ornamental que feia fruita. El solien tenir els senyors de vila que a darrere de casa, en lloc de plantar-hi un hortet, hi havien posat gespa i quatre gandules. Aquell arbre faria molt de goig si en el pèl moixí de les fulles no s’hi agafés tant la pols i la pluja bruta de sorra groga del desert.

Aquest nesprer ja donava fruit a la primavera, ben aviat, gairebé tant com les cireres; no era tan depriment com aquell nespler que els romans van baixar després de la conquesta de tota la Gàl·lia, tota, i Germània. El nespler floreix a la primavera, però s’ha d’esperar fins a ben entrada la tardor per collir-ne. I la feinada que porten. En canvi, la nespra japonesa no vol espera i exigeix viatges curts: un cop madurada a l’arbre, la culls, la peles, la menges, la trobes aquosa, àcida, dolça i amb una textura consistent de préssec durà, gens farinosa. Una nespla, de les que es cullen en temps de la fred, collida de l’arbre és més aviat dura. Vet aquí els que havien jugat a llançar-se nesples pel cap. «Fot-li una bona nespla!», deien. Ara feines a trobar un nespler dels de tota la vida carregat de fruita. En canvi, de nesplers vinguts del Japó, n’és força plena la Marina Baixa. Tenen la denominació d’origen protegida Nespres de Callosa d’En Sarrià, des d’on subministren gairebé tota aquesta fruita refrescant ideal per a macedònies, pastissos, gelats, confitures, per a rostits de carn, per fer en almívar o per farcir de foie gras. Llàstima de tants de pinyols, que sempre s’han cregut verinosos!

nespra del japó

Fruit de l’Eriobotrya japonica, arbre de fulla persistent de la família de les rosàcies. Aquest nesprer, originari de la Xina i el Japó, va ser introduït a Europa a final del segle XVIII. Al començament era un arbre de jardí. En l’actualitat és un important conreu fruiter a la regió mediterrània.

nespla

Fruit del Mespilus germanica, arbret espinós de les rosàcies, que perd el fullatge a l’hivern. És una espècie originària d’Europa. El conreu ha anat tant en retrocés que acabarà cedint el seu nom del tot als fruits japonesos. La nespla és el fruit del nespler, antigament mespla. Si el territori havia estat ple de nespledes, avui queden arbres dispersos: en marges i horts i, fins i tot, n’hi ha de naturalitzats al bosc.