A dos quarts de deu del matí del dia que va acabar tot, Josep-Lluís Carod-Rovira estava convençut que la presència d’ERC al govern de la Generalitat estava assegurada i tenia corda per estona. Per dir-ho amb les paraules modernes que Carod va usar en resposta a Xavier Bosch de RAC1, al govern tripartit li quedaven «molts telenotícies». No n’hi quedava ni un. El primer telenotícies de la jornada, el de dos quarts de tres de la tarda, obria les informacions anunciant que el president Pasqual Maragall havia expulsat ERC del govern. Carod, a la ràdio, havia acusat els diaris que aquell matí anunciaven la crisi que s’acabaria confirmant de no saber res o, en tot cas, de saber molt menys que «els que tenim la sort d’estar en primera línia de la política i poder disposar d’informacions de primera mà». Mentrestant, el conseller primer, Josep Bargalló, que té despatx porta per porta amb el President, consultava l’agenda de la jornada sense que res li fes pensar que no la podria complir: a tal hora a Alpicat, a tal altra a l’homenatge a Fernando Alonso, el pilot espanyol de l’F-1. Quan s’és en primera línia de la política es tenen moltes informacions de primera mà, però també hi ha el risc cert de perdre el sentit de la realitat.

ERC ha tibat la corda pensant que Maragall no s’atreviria mai a prescindir del partit que l’havia fet president i que guardava dins el moneder de Carod la famosa clau del govern. Es van pensar, els entremaliats republicans, que en resposta a un canvi de govern que el president havia fet calculant que serviria per acabar la legislatura ells podien imposar el qüestionat Xavier Vendrell com a conseller sense que passés res. Es van pensar que després de prometre a José Luis Rodríguez Zapatero i al mateix Maragall que en cap cas recomanarien el «no» al referèndum, el podrien recomanar l’endemà mateix. Un cop expulsats del govern, el secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, reconeix errors propis i Carod parla de mans negres espanyolistes, socialistes, convergents i empresarials. Sí, és clar que hi ha mans negres. I governar sense cometre els errors que ara Puigcercós detecta vol dir tallar de rel les mans negres o evitar que puguin actuar en contra teu o no donar motius perquè hi actuïn.

L’entorn fidel d’ERC tampoc havia calculat que l’expulsió seria possible. Quan es va fer efectiva, les planes web de simpatia republicana que fins llavors mateix havien estat demanant llenya contra tot i en particular contra l’Estatut, o van callar o no sabien què dir. Òmnium Cultural immediatament suspenia l’acte de presentació d’aquesta enquesta que ha engegat entre «els socis i les sòcies» sobre l’Estatut, i que és una enquesta gens innocent.

Dijous, els dirigents, militants i simpatitzants de Convergència s’enviaven missatges d’alegria i felicitació amb el mòbil, i si no van tirar coets artificials és perquè s’ha de mantenir el decòrum. De totes maneres, l’endemà, la satisfacció d’Artur Mas explotava: ja es veia president després de les anticipades eleccions anunciades per presidència. La falta de lideratge de Maragall, l’excessiva professionalitat i el recargolament dels dirigents del PSC, les interferències consentides del PSOE, l’amateurisme d’ERC, el franciscanisme d’ICV, que se satisfà amb els testos de farigola i romaní que ha posat als articles de l’Estatut, han estat causa de la frustració de tots els que havien esperat que Catalunya pogués tenir un govern d’esquerres. Quan el té, entre tots l’engeguen a rodar i el tornen a posar a les mans de CiU i més en concret d’Artur Mas, l’home que va forçar el tripartit a acceptar un Estatut ambiciós i que després ell mateix va rebaixar fumant cigarrets amb Zapatero.

El resultat és que ara mateix Catalunya té el bon nom com un drap brut arrossegat per terra. Un país petit i sense veritable poder necessita un plus de prestigi que els seus dirigents no li han donat de cap manera, sinó tot al contrari.

La gent els girarà l’esquena. A tres quarts de vuit del vespre de dijous, Pasqual Maragall sortia en directe per televisió per explicar la crisi que, en teoria, tenia el país preocupat durant tot el dia. A les cinquanta televisions simultàniament engegades de la botiga d’electrodomèstics Miró de la Riera de Mataró passaven en aquell moment un vídeo musical de Madonna. Més amunt, al bar de l’Ateneu, la televisió gegant retransmetia una festa de l’equip de futbol del Sevilla. Ningú connectava amb el president de Catalunya i el seu govern.

Josep-Lluís Carod-Rovira sortia a l’últim telenotícies de la nit, el de la Mònica Terribas, desencaixat i desfet. Entre la ràdio del matí i aquell moment de la nit havien passat dos telenotícies però semblava que n’havien passat cinc-cents.

Dia trist per a ERC, dijous. Abans del telenotícies de la Terribas, Jordi Portabella, cap d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, era el primer expulsat del programa Sis a traïció. En programes anteriors, Xavier Trias, de CiU, i Imma Mayol, d’ICV, havien aguantat fins al final, com uns professionals, el joc de veritats, mentides i punyalades per l’esquena. Perquè l’espectador no es pensés que aquell dia era el de l’expulsió sistemàtica d’ERC, un rètol va advertir que el programa havia estat enregistrat «el dia 27 d’abril passat», festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.