L’escultura ibèrica, monolítica i policromada, que es va trobar al jaciment arqueològic de l’Alcúdia l’any l897, prop d’Elx (Baix Vinalopó) coneguda com la Dama d’Elx, s’ha convertit en el transcurs dels anys en el símbol d’Elx. És per aquest motiu que el retorn provisional a aquesta ciutat amb motiu de la inauguració del nou Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE), el qual compta amb tots els requisits museístics de seguretat i manteniment, ens fa qüestionar la normativa del segle dinou, del tot justificable en aquell període, que aglutinava l’art en els museus de les grans ciutats (París, Berlín, Londres, Madrid, etc.) amb la qual cosa se n’assegurava, d’una banda, l’estudi i l’exhibició i, de l’altra, la custòdia.

Però els temps avui són tots uns altres, i el que en aquell segle era políticament justificable, avui no ho és per la senzilla raó que la facilitat del transport no justifica la centralització de l’art, ja que és una obvietat que les obres artístiques s’han de veure en el seu context geogràfic i històric. D’aquí que el govern hel·lènic reclami els frisos del Partenó, ja que formen part inalienable d’Atenes per més que el govern britànic mantingui la seva posició, ben discutible, de propietari.

És per això que la custòdia de la Dama d’Elx en el Museo Arqueológico Nacional de Madrid —com abans en el Museo del Prado— s’ha de considerar com a positiva fins avui, però del tot injustificable en els moments actuals. I és per això que crec de justícia que la Dama d’Elx, emblema d’aquella ciutat, sigui exhibida permanentment en el seu nou museu, el qual reuneix totes les condicions.

Fóra una puerilitat no adonar-se que el món avui és un altre i que vivim en el segle XXI...