L’expulsió d’ERC del govern obre la porta a un nou escenari en què es representarà una obra en tres actes i dos decorats que comença amb la campanya del referèndum i la mateixa consulta, continua amb la llarga precampanya electoral i els comicis anticipats i acaba amb els pactes postelectorals a Catalunya i a Madrid. Aquests són alguns dels possibles escenaris de futur i els avantatges i inconvenients per a cada partit a partir d’un guió obert escrit per Pasqual Maragall.

PSC.
Els socialistes catalans es treuen un soci incòmode de sobre i, sense el soroll de l’Estatut, intentaran fer lluir les polítiques del govern i penjar-se les medalles. El PSC dóna un cop de puny d’autoritat sobre la taula. Les bases, que també en tenen, els demanaven trencar amb ERC i consideren que poden mobilitzar millor la seva militància amb vista al referèndum i a les eleccions. Com que la decisió obre la porta a un pacte CiU-PSC, satisfà els partidaris d’aquesta opció, que han anat creixent dins del partit. També facilita que el PSOE pugui tenir un soci més còmode a Madrid, tot i que li redueix a Rodríguez Zapatero el ventall d’aliances al Congrés. Els partidaris que Maragall no repeteixi com a candidat a la presidència de la Generalitat li posen difícil si la reedició del tripartit està complicada, com afirma ERC, i faciliten el pacte amb CiU. Si Maragall es presenta donen temps a foguejar un candidat per a les eleccions del 2010. Hi perden els partidaris de reeditar el tripartit amb Maragall com a president, perquè la decisió de fer fora ERC ho fa més difícil. A més, donen arguments a ERC perquè faci una campanya contra Zapatero i mobilitzi més els partidaris del «no», amb un resultat més just en el referèndum que pot donar noves ales al PP i afectar de retruc el procés de pacificació al País Basc.

CIU.
Aconsegueix mantenir el seu protagonisme un cop acabat el procés de reforma de l’Estatut, que li ha donat vida en el seu pas per l’oposició. Veu facilitat un pacte amb el PSC si Maragall opta per no tornar-se a presentar. El trencament traumàtic fa complicat reeditar el tripartit i per tant facililita que CiU pugui optar pel PSC o per ERC. Però com que el pacte Mas-Zapatero és la gènesi de la crisi, ERC tampoc estarà encantada de pactar amb CiU i Mas ha dit que no pactaria amb qui s’oposi a l’Estatut, encara que això té solució: ERC ha dit que acatarà el resultat del referèndum. El pacte amb el PSC a Catalunya o simplement recuperar el govern en solitari, obre la porta a l’entrada de CiU al govern espanyol amb ministres. A la banda contrària de la balança, Mas no podrà fer la campanya que volia per a les eleccions catalanes, basada en la bipolarització «o CiU o el tripartit». Encara que facilita fer una campanya ambiciosa pel «sí», la campanya d’ERC en el referèndum pot comportar que molts votants de CiU tinguin dubtes sobre l’ambició del pacte.

ERC.
Recupera l’equidistància i podrà fer una campanya radical a favor del «no» que satisfaci més la militància. Carod-Rovira havia proposat a Maragall que els consellers s’inhibissin i que ERC faria una campanya a favor de l’Estatut del 30 de setembre i no tant a favor del «no» a l’Estatut sortit de les Corts. El paper de màrtir i d’anar a la contra li ha servit sempre per treure rèdits electorals, però també és coresponsable de l’experiència accidentada del tripartit. Pot obtenir més vots en el referèndum i un millor resultat electoral, però que ni CiU ni el PSC hi vulguin pactar.

ICV.
A curt termini pot guanyar poder, però si es complica la reedició del tripartit és la gran perjudicada a no ser que sumi majoria amb el PSC. Intentarà treure partit del seu paper d’apagafocs de les crisis que ha viscut el tripartit per créixer electoralment com a partit de govern.

PP.
Es pot penjar la medalla d’haver vaticinat el caos i li permet fer una campanya més relaxada en el sentit que no és l’únic partit que defensa el «no». Li facilita l’argument que la reforma no té el suport polític i social que el text del 1979. Si CiU en treu rèdit electoral podria sumar prou majoria amb la federació, però CiU ha dit que no hi pactarà en una generació... a no ser que hi hagi una perestroika .