Qualsevol explicació del final del tripartit i, dissortadament, de quasi tot el que ens ha passat els darrers anys, passa per Madrid. És així de simple i lamentable. Podem proclamar tant com vulguem que som una nació però no val de res si cada ventet que neix de La Moncloa és capaç d’esdevenir un huracà ací. Aquesta hauria de ser la gran lliçó i la gran vacuna del procés que es va obrir al Tinell. No farem res de bo mentre seguim usant el pont aeri.

Ep!, els uns i els altres. El 30 de setembre es va aconseguir una fita única, que el noranta per cent del nostre Parlament decidira què volem ser. Va costar déu i ajuda, però es va aconseguir. I s’ha deixat perdre. Hem deixat que ens ho prenguen per l’obsessió de pactar amb Madrid i pel tacticisme malaltís que sempre ens perd.

Ens cal una generació de polítics que no vulga donar suport a cap estabilitat a Espanya. Una generació de polítics que no tinga cap vincle sentimental amb qui caram siga l’habitant de La Moncloa. Una generació de polítics que tinga com a referència final només el propi país. I si no és així no ens en sortirem. Ja s’ha vist. Fins ara acusaven Convergència d’haver estat massa dependent del govern espanyol. El tripartit ho ha estat també. Des de La Moncloa han posat i tret crisis amb el comandament a distància, han tingut on triar per pactar malgrat que la proposta era impecablement unitària. I han decidit com posar fi al govern.

Ahir va ser un dia molt trist per al país. Inclosa Convergència. I ho va ser perquè es va certificar el caràcter profundament regional del debat polític català. Subordinat. Satel·litzat. Aquest país no té cap futur autònom si no es treu del cap aquell indret que alguns diuen que és el quilòmetre zero, una ciutat que porta per nom Madrid i que en realitat és un gran forat negre. Destructor. Implacable.