dijous, 11 de maig de 2006
> L’estat de rumor permanent
l’apuntador
JOSEP MARIA PASQUAL.
En les últimes hores, la política catalana viu en un estat de rumor permanent, sobre la continuïtat del govern de la Generalitat i sobre l’avançament electoral al Parlament. De fet, els profetes de la brevetat del tripartit i de les eleccions anticipades van entrar en acció amb més o menys intensitat des del mateix dia en què es va concretar la maniobra, aviat farà dos anys i mig. Però, sobretot ahir dimecres, els rumors que Maragall estava disposat a fer fora del govern els consellers d’ERC i a convocar eleccions per a l’octubre o el novembre vinents van ser incessants. L’atenció dels cercles polititzats estava més atenta, aquest dimecres, a la confirmació o el desmentiment dels rumors que a la sessió solemne d’aprovació que es va viure al Senat espanyol, una mostra clara del desequilibri emocional que viu el país. És en aquests moments que cal estar serè i no perdre el sentit de la raó. Perquè, com tothom sap, els rumors no són mai gratuïts, sinó que serveixen a interessos molt concrets. És curiós, però els nostres polítics, actualment, fan ús de les filtracions com a mètode habitual. Ho fan els polítics amb poder de decisió, que sovint practiquen el que s’anomenen off the record, per difondre informacions privilegiades entre grupets també privilegiats, amb el compromís de guardar el secret. Òbviament, la pràctica de difondre informacions a condició del «no ho diguis a ningú» és propi de la xafarderia més tradicional i és tant com provocar que allò que pretesament s’ha de guardar en secret s’amplifiqui a per tot. Però no són només els líders els que sembren rumors, sinó també les segones línies de les institucions i dels partits. Aquests són els més perillosos, perquè serveixen a interessos no tan sols partidistes sinó, fins i tot, a interessos particulars dintre dels partits. Això és, en bona part, el que ha estat passant en les últimes hores. Els entorns dels partits s’han dedicat a difondre la certesa que la imminent caiguda d’ERC del govern i la simultània convocatòria d’eleccions era un fet irreversible. I en aquests casos, com tantes vegades en política, per saber per què passen les coses cal preguntar-se a qui beneficia que passin. Enmig d’aquest panorama, l’únic que pot fer i desfer en matèria de reestructuracions de govern i de convocatòria d’eleccions, el president Maragall, no deia res. Ell ja va dir el que volia dir al Parlament. I actuarà quan ell vulgui. El seu entorn immediat també calla, de moment, i espera la decisió presidencial. Probablement abans que acabi aquesta setmana Maragall convocarà el referèndum i aclarirà com s’arriba al 18 de juny. Però, mentrestant, la sensació que els rumors tenen el futur més clar que els comunicats i les declaracions institucionals es va instal·lant amb tanta força que, al final, no sabrem si Maragall ha fet cas dels rumors o si els rumors, com sempre, no són res més que intoxicacions interessades, impossibles de confirmar o desmentir mai del tot.
|
